No està malament per acabar les vacances

Noves circumstàncies personals m’han impedit actualitzar el blog últimament, però no, encara no ho he deixat. Després de passar les meves vacances més llargues en molts anys, per casualitats de la vida, el meu últim cap de setmana de “llibertat” em va servir per fer la primera ruta per Irlanda.

El viatge en qüestió, va consistir en vorejar completament les penínsules de Kerry i Dingle. La més coneguda és la primera, de fet la zona és coneguda com el Ring of Kerry i és molt fàcil haver d’apartar-te vàries vegades per deixar passar autobusos plens de turistes. Estan al sud-oest de la illa i aquí tot i que tot està a prop es triga el doble en arribar a qualsevol lloc, jo no sé on han fotut les subvencions de la UE.

Just a l’entrada de la Península de Kerry està el Parc Natural de Killarnye, és un lloc espectacular. No hi vam de dedicar gaire temps, vam arribar que es feia fosc i de fet el pla del viatge era veure el màxim de coses en el menys temps possible, en definitiva, no baixar del cotxe. Va ser suficient aixecar-se el dissabte amb unes vistes increïbles, tot i que després de deixar-nos l’esquena en les pedres del Parc, que sigui maco no vol dir que les pedres siguib còmodes.

A aquestes dues penínsules, a diferència del nord de la illa, es troben unes platges que no te les acabes amb la vista, sembla més el Carib que Irlanda, si no fos pel fred. També hi ha penya-segats d’aquests que fan “perdre l’alè” , tot i que sense arribar a l’espectacularitat dels del nord que algun coneixeré. Atenció a tothom que li agradi tirar fotos perquè us podeu avorrir.

A part dels paisatges es poden veure algunes restes de les cultures pre-cristianes, runes de castells i pobles abandonats durant la “Great Famine” a més de una estàtua de Chaplin a un dels pobles que vas passant. Com veieu no falta de res.

En definitiva en un cap de setmana crec que només tens temps a adonar-te que allò és una passada, però no per gaudir-ho i pair-ho, crec que encara hi haurà temps per fer més visites per allà baix.

Que tremolin els Borbons, anem a per la III

Avui fa 77 anys es va proclamar la 2a República, només uns anys més tard els feixistes es van encarregar de derrocar per la força de les armes el que la voluntat del poble havia instaurat. Per més que alguns intentin que ens oblidem, alguns encara tenim memòria, la memòria del passat que ens farà construir un futur millor, en el que somiava molta de la gent que va caure per defensar la 2a República. Fora els Borbons!!!

Ara que serà dels dimarts?

Ara que farem els dimarts a la nit? Fins ara, tots els dimarts després de l’acadèmia, quan arribava a casa, algú feia sempre la mateixa broma: “Avui veiem Shameless, no?” És la primera afició més o menys nativa que com a immigrant havia adquirit, veure aquesta sèrie totes les nits dels dimarts. Ahir però va ser l’últim episodi de la temporada! Si és que no donen alternatives als pubs, les hauré de buscar.
He de confessar que la sèrie la veia amb subtítols per a sords, si amb prou feines entenc un anglès més o menys correcte, us puc garantir que entendre els personatges d’aquesta sèrie, que parlen un idioma gairebé diferent, entre contraccions i lletres que es mengen, era una feina encara impossible.
A Shameless, com a gairebé totes les telenoveles, veiem si no les nostres estimades El Cor de la ciutat, Poblenou i companyia, passen masses coses per a poder considerar-les com a realistes. S’ha d’admetre però que és la única manera de mantenir-te assegut al sofà i sense que el teu dit, animat per una estranya i involuntària força, s’acosti al comandament a distància.
Shameless però no té res a veure amb les sèries de la nostra, tota la història és surrealista i sovint absurda. Tot es desenvolupa en un barri obrer de Manchester, d’aquí que parlin així, on bàsicament dues famílies, podríem afegir una tercera i els policies, van tenint les seves aventures. L’estrella és el Frank Gallagher, pare de família borratxo, aturat i que la seva única afició és beure fins a perdre el coneixement, casat amb una dóna mig neuròtica i amb cinc fills. Després tenim l’altre família que són els qui subministren la felicitat (fictícia clar) al barri, amb unes relacions un tant especials entre ells, poden començar el capítol trencant-se literalment la cara i acabar tots plegats al pub, lloc neuràlgic de la sèrie a on s’encreuen tots els camins.
Feia dies que tenia pensat parlar d’aquesta sèrie, però tampoc sabia exactament que podia explicar, ara els aconteixements han precipitat el post. No crec que ara us poseu a baixar la sèrie a l’E-mule, però si no sabeu que fer i voleu riure amb històries absurdes i crec que influenciades per algunes substàncies (poden ser legals) i de pas practicar l’anglès de la classe obrera, ja sabeu com ho podeu fer.

No ho he pogut resistir

Tot i que el meu coneixement sobre la realitat política actual de la República de Irlanda és encara molt limitat, crec que val la pena aprofitar que avui ha passat quelcom una mica transcendental, en un país que mai passa res. De fet suposo que sí que passen moltes coses però és la impressió que t’emportes quan veus les notícies o llegeixes els diaris, només trobaràs successos, notícies xorres, alguna cosa de política internacional i últimament la Diana de Gal·les.

Avui al matí el Primer Ministre, Bertie Ahern, ha anunciat la seva dimissió com a Primer Ministre i com a líder del seu partit el Fianna Fáil pel proper 6 de maig. És bastant possible que hagueu vist la notícia, jo al menys la he vist a El Periodico y Público.

Actualment el govern irlandès és una coalició entre el Fianna Fáil i el Fine Gael, dos partits més aviat conservadors, crec que els podríem equiparar a CIU o al PP, això ho dic des de el desconeixement i només basant-me en primeres impressions. El Fine Gael, per exemple, forma part del Partit Popular Europeu, curiosos aliats quan et defineixes com de centre esquerre.

A lo que íbamos, ja feia uns dies que es parlava molt de alguns calerons de dubtosa procedència que el Primer Ministre hauria ingressat durant els noranta, abans d’ocupar el càrrec, però ja sabem que tothom té un passat. Els Laboristes, principal partit de l’oposició, els Verds i el Sinn Féin, que també tenen representació parlamentària, estaven demanant explicacions i la veritat és que pel que sentia parlar la gent irlandesa, aquest senyor tenia molt a amagar i poques ganes de donar explicacions a ningú.

Avui a casa, un dels companys quan ha obert l’ordinador i ha vist la notícia ha donat un salt d’alegria, sembla que no li tenia moltes simpaties. De fet la seva alegria, i la de molta altre gent, deu passar molt ràpidament quan pensen que en realitat res no canvia, el partit continuarà governant i la Presidenta del país, Mary McAleese, tot i que pràcticament té només funcions de protocol, és del mateix partit.

En part, crec que aquesta última reflexió queda també bastant anul·lada, quan penses en el sistema electoral que es fa servir aquí, els personalismes per sobre dels ideals o programes dels partits són encara més accentuats que a altres estats europeus que tenen llistes tancades, com Espanya. A Irlanda es pot arribar a veure a dos membres d’un mateix partit competint per un mateix càrrec, mentre nosaltres estem acostumats a veure com aquestes coses s’arreglen a casa. Quin sistema és millor o pitjor seria un debat llarg i segurament avorrit.

No crec que sigui el post que més hagi agradat, però no he pogut resistir la temptació de colar-ho. Un país com Irlanda, amb un passat recent tant convuls, m’ha sorprès per la seva poca activitat política. Per això tinc dues teories, però em penso que la explicació és una barreja de totes dues. Per una banda la ciutat a on he vingut a parar, petita i amb molts estudiants estrangers cosa que fa que no s’interessin per la política nacional. Per altra que l’apoliticisme que la gent de la República de Irlanda, que ja fa molts anys que és independent, és en part provocat per cert cansament i això dels del Nord ja s’ho faran.

Encara em queda molt per aprendre i potser és molt prematur per fer algunes d’aquestes afirmacions, però espero poder anar modelant-les amb el temps i algun dia poder explicar-ho millor i amb realitats més contrastades.