miércoles, 25 de marzo de 2009

Paddy, t'estimo!! (Com en Puyal diria)


Ja fa uns mesos estava llegint com cada dijous The Galway Advertiser, el diari local d'aquesta ciutat que de moment m'allotja. Mentre passava fulles fent veure que entenia el que llegia, quina és la meva sorpresa que en un dels titulars entenia una paraula: The man who saved Barcelona Football Club. En aquell moment vaig decidir que calia fer un petit esforç i no només fer veure que llegia. M'ho vaig passar com un nen amb una joguina nova, l'autor s'havia quedat ben ample escrivint allò. Amb frases tant memorables com: Real Madrid (Franco's team) finished second, com no m'ho havia de passar bé?

Però de què parla? Bé, doncs es tracta d'un senyor irlandès Paddy O'Connell, com no s'havia de dir Paddy, que entrenava el Barça quan la Guerra Civil va esclatar. La qüestió és que, com molts ja deveu saber, el Barça estava arruïnat i va rebre una oferta per fer una gira per Mèxic i els EUA, cosa que el va salvar i pel que diuen ell va ser un dels artífex de que aquesta oferta arribés. Així que, com molts i moltes de vosaltres, li estaré eternament agraït.

L'article en si és millor que moltes de les tires còmiques que podeu llegir, sobretot per aquest caràcter heroic que li dona. De totes formes, si us molesteu a escriure el seu nom al nostre estimat Google, ja si que és per pixar-se de riure, vaig trobar un altre article a El Pais que també deunidó, perquè a més també és un heroi pels seguidors del Betis, ell era l'entrenador quan van guanyar la que fins ara és la seva única lliga. De fet a aquest senyor sembla que no li van faltar gaires equips per entrenar, potser només el Madrid, suposo que perquè al nostre Tito Paco no li faria gaire gràcia que un republicà fill de família nacionalista entrenés, el que com diu l'autor de l'article, era el seu equip.

Crec que el millor que podeu fer és intentar llegir els articles i ja si voleu la Wikipedia, perque per on va passar el nostre amic Paddy va deixar petjada. M'estan donant ganes d'escriure la seva biografia.

El que segur que faré quan vagi a Dènia és beure una bona pinta de Guiness al Pub Irlandès Paddy O'Connell.

The man who saved Barcelona Football Club

La increible liga de Mr. O'Connell


Pattrick O'Connell (Wikipedia)

martes, 3 de marzo de 2009

Millor tard...


Feia bastant temps que no escrivia res però ja fa uns mesos algú em va demanar que escrigués sobre un tema i les circumstàncies a més de les dates en les que estem han fet que torni per aquí.

D'aquí uns dies, el 8 de març, es celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora i tot i que la intenció no era fer coincidir aquest post amb la celebració, al final serà així. Ja aviso que em declaro un gran desconeixedor del tema inclús a Catalunya, a part de les conviccions que pugui tenir, però intentaré explicar una mica per sobre, amb la poca informació que he recollit, quina ha estat i quina és la situació de la dona a Irlanda.

Comencem pel principi, la República de Irlanda, per si no ho havia dit abans, existeix des de 1922, abans formava part del Regne Unit, casualitats de la vida la Constitució d'Irlanda és del 6 de desembre, us sona? Això venia, perquè ja a la Carta Magna van incloure que cap ciutadà/na irlandès/a pot ser discriminat per raons de religió o sexe, això el que vol dir és que les irlandeses ja van poder votar en el que va ser el naixement de la República de Irlanda.

El començament no va estar malament però com ja sabem la societat era la que era, i és la que és, i no tot són flors i violes. Com bon país catòlic les dones havien d'estar a casa procreant i cuidant de la família.

Pel que fa a la protecció de la dona en matèria laboral, les lleis brillen per la seva absència i de forma similar a Espanya només s'hi refereixen a les lleis de la protecció de la família. No és fins l'Anti-discrimination Act (1974) i l'Employment Equality Act (1977) que és prohibeix directament la discriminació per raó de sexe en matèria laboral. Això, de fet va ser un dels atractius per inversions estrangeres que van arribar en els anys 60, així podem trobar com a les indústries estrangeres hi havia moltes més dones treballant que a les nacionals, i no precisament perquè fossin molt progres, si no perquè contractar una dona era molt més econòmic. Avui aquesta llei de 1977 ha estat reemplaçada re la Employment Equality Act de 1998.

Així, i saltant-nos unes quantes cosetes pel mig, arribem al moment actual. Les dones, i soposo que no sorprenc a ningú, continuen discrimandes clarament tant socialment com laboral. Socialment, per exemple, tot i que tinguin una dona presidenta, continuen sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Per a que serveixi com a mostra, a les Trade Unions són un 45% de l'afiliació, però només ocupen un 25% de les responsabilitats i òbviament, cap d'elles és la secretària general.

Un altre barem que acostumem a fer servir per saber quina és la situació de les dones respecte dels homes en matèria laboral seria la diferència salarial. A Irlanda és una de les més altes d'Europa, només una mica per sobre de l'espanyola, en aquest cas sobrepassa una mica el 25%, mentre a l'Estat Espanyol es queda una mica per sota. Com a nota personal dir que jo cobrava gairebé la meitat del que cobren de mitjana les dones a Irlanda, sense comentaris.

A part de la discriminació laboral, existeix també per desgràcia la violència de gènere. Aquí tampoc se'n lliuren. Els números aquí, com a casa, esgarrifen, tot i que com podreu veure són bastant més baixos, però només cal pensar que Irlanda té només una desena part de la població espanyola. Des de 1996 fins el 2003 van assassinar 109 dones, 72 d'elles a casa i només el 2003 la Garda va rebre més 8000 trucades denunciant maltractaments d'alguna mena. Les dades són una mica antigues però és la única cosa que he pogut trobar, de fet us passo l'enllaç de l'estudi a on trobareu més coses. No crec que fins ara hagin canviat gaire les coses, més tenint en compte del país que estic parlant, on per desgràcia ja he pogut ser testimoni d'algun que altre cas de tios que tenen la mà més llarga del que toca. En aquest cas sembla l'estat tampoc s'ha posat les piles i aquí encara s'hi parla menys, suposo que és quelcom que sempre es vol amagar.

Bé tot i aquestes “optimistes” dades sembla que ningú mou peça, em sona, però sembla que la crisi econòmica és més interessant per la premsa, tot i que ningú pensa que la situació econòmica actual, com totes les crisis capitalistes, afectarà a les mes desafavorides i desafavorits, entre qui com salta a la vista estan les dones.

Aprofito per felicitar-vos a totes el 8 de març i a veure si de una vegada per totes acabem amb aquesta merda que es que fa posar de mala llet.


Alguns enllaços:
- Justice and Accountability: Stop Violence Against Women-report summary
- Equal Pay - Overview Analysis
- The State and Women in the Economy