jueves, 27 de marzo de 2008

Això si que és irish


Aquestes vacances de primavera (abans coneguda com a Setmana Santa, de totes maneres en el meu cas és ben segur que de santa no en va tenir res) van ser una continuació del que ja venen sent les meves vacances més llargues en els últims 8 anys. Les vaig passar buscant feina, descansant i sortint a prendre alguna cosa, que tampoc està malament. El dissabte em vaig poder permetre fer una mica de turisme, gràcies a l’oferta de un dels companys de casa per anar a fer un vol amb el cotxe a recuperar-nos de la nit anterior.

Vam agafar el cotxe i jo no tenia ni idea de on anàvem, de fet estic convençut que ells tampoc exactament. Al cap de una estoneta veient el típic paisatge irlandès, on tot el que t’envolta són camps completament verds tancats amb pedres i algunes cases de tant en tant, el paisatge va començar a canviar, vaig reaccionar quan de sobte en una baixada que et permetia veure tota la vall hi havia una badia amb unes muntanyes grises darrera, quan em van dir on estàvem al final vaig acabar amb el ja típic “can you spell it?”, el nom no és difícil però és que no saben pronunciar com cal...

Estàvem a Burren, només hi vam passar però tenia molt bona pinta. El paisatge era una mica diferent i pel que he vist a la pàgina web val la pena fer una volta per la zona.

Una vegada passes Burren, a pocs quilòmetres està la que és una de les majors atraccions turístiques de Irlanda, els Cliffs of Moher. Mentre passeges per Galway et pots cansar de veure cartells anunciant autobusos i rutes per anar-hi. Els Cliffs of Moher són uns enormes penya-segats, de gairebé 250 metres d’alt en el seu punt més elevat, són pràcticament verticals i pots veure les Illes Aran, l’altra gran atracció turística de la zona, a tocar.

La visita va ser molt ràpida i de fet no vaig poder gaudir gaire del lloc. Després d’un viatge on, pel que començo a conèixer del país la climatologia va acompanyar, a dos o tres quilometres dels Cliffs va començar a ploure i nevar, però s’hi podia veure. Vam baixar del cotxe ben tapats a fer una ullada ràpida, suficient per unes fotos i veure que era un lloc impressionant on tornaria un dia amb més calma. Uns penya-segats que no s’acaben mai, els de les Costes del Garraf al costat semblen l’excalèxtric, amb els núvols grisos que li donaven un aspecte un tant tètric van fer que m’atrevís a dir que les vistes eren breathtaking, no sé si a la gent irlandesa els hi sona molt cursi però ho havia aprés per fer-ho servir i la traducció encaixava. El millor va ser que quan ja estàvem un altre cop al cotxe per sortir del pàrking ja tornava a fer a sol, això si que és irish.

miércoles, 19 de marzo de 2008

Si veiés el que es fa en el seu nom...


Seguint una mica el fil que està tenint el blog, sembla una mica obvi que aquest post havia d’estar dedicat a la festa de St. Patrick. Així doncs ni estar una nit sense internet, ni la ressaca endarreriran més aquest, pel que sembla, esperat comentari.

La festa de St. Patrick és una festa religiosa, es celebra el 17 de març ja que es creu que és el dia de l’any 461, o 493 no se sap segur, en el que va morir St. Patrick. Tot i això, amb el temps ha passat a ser un dia on la celebració es relaciona directament amb la defensa i enlairament de la cultura i nació irlandeses, també de promoció mundial des del 1990 tal i com va aprovar el govern.

I per què St. Patrick? Doncs molt senzill, com molta gent ja deu saber, és qui va “cristianitzar” Irlanda, de fet el cristianisme ja havia arribat anteriorment per altres vies, però va ser ell qui va “convertir” el rei més important i els súbdits. Una prova més de com el cristianisme ha condicionat la història d’Europa i les nostres festivitats, tot i que avui en dia tenen més aviat poquet de cristianes i ningú s’ho planteja, total és una simple excusa per muntar una bona festa on tot s’hi val... ningú?? En un dels bars que he anat visitant durant el cap de setmana, com és tradicional per St. Patrick, un irlandès em va dir que no entenia per què se’l considerava el patró d’Irlanda, si els costums celtes pagans són molt més Irlandesos i estan molt més relacionats amb la seva nació... bé, vam decidir celebrar-ho igualment.

Com aquest any ha caigut en dilluns diguem que a la festa de li ha sumat tot el cap de setmana, aquí a Galway no hi hagut res especial durant els cap de setmana, però si a Dublín per exemple, aquí ha sigut ben senzill: anar recorrent pubs des de ben d’hora i després la història ja sabeu com acaba més o menys. Dilluns dia 17 es va celebrar la parade, aquí no és especialment espectacular, segons m’han dit perquè em vaig dormir, la de Dublín és molt més gran, però sens dubte la més espectacular és la de Nova York i altres ciutats yankis, recordant així la gran quantitat de immigrants irlandesos que durant la història ha rebut aquest país.

La tradició, a part de beure tot el que puguis, també diu que has de portar alguna cosa verda o algun shamrock (trèvol, em va agradar la paraula), això del trèvol ve perquè es diu que St. Patrick el va fer servir per explicar la Trinitat als irlandesos, encara que defensem el laïcisme sabem que és la Trinitat, no? Veieu això de les arrels cristianes?

Hi ha una cosa que crec que és interessant comentar sobre la meva experiència en aquest dia de St. Patrick. El dia 17 quan per fi vaig llevar-me, vaig decidir fer una volta pel centre per veure com estava l’ambient. Tot i que durant el cap de setmana hi havia més gent, el dilluns tot es veia de color verd i banderes irlandeses per totes bandes, era una quelcom més diferent... el que em va impactar va ser uns enormes barrets verds, d’aquests tradicionals, però una mica més grans del normal, segur que els heu vist algun cop, doncs el més divertit és que no senties parlar anglès a cap d’ells, de fet una bona part parlaven idiomes bastant comprensibles per mi. Després direm que els de Lloret quan els deixen sortir de casa... començo a canviar d’opinió... em va semblar divertit.

La foto, prometo que és Shop Street el dia de St. Patrick, ben d’hora. Això del trèvol és per a que sembli més típic.

Font 1

Font 2

viernes, 14 de marzo de 2008

Una de història.


Tot i que a vegades no ho sembli , em vaig passar uns quants anys a la Facultat de Història de la Universitat i encara no m’he dignat a escriure res sobre la història de Irlanda ni de Galway. Les quatre tonteries que ara tinc pensades escriure crec que en cap cas demostren que tingui la llicenciatura, més aviat el contrari, el treball d’investigació brilla per la seva absència i la capacitat crítica queda completament anul·lada pel meu desconeixement absolut de la història de Irlanda. En definitiva que és un resum d’un parell de cosetes que he trobat per internet i alguna cosa que pugui haver aprés.

A lo que íbamos, una mica de història de Galway: aquesta ciutat comença a tenir senyals de vida des de fa molts anys, les probes dels primers assentaments són del Mesolític, sí des d’abans que uns que vivien per on ara fa cinc anys un tio molt simpàtic va començar a tirar bombes se’ls acudís començar a fer palets a tauletes de fang. Durant el Neolític ja va començar el que seria l’activitat principal de la ciutat durant tota la seva història, la pesca. En realitat en aquests moments no es pot parlar de ciutat, no és fins molt més tard quan arriben els Normands que comença a ser un assentament amb cara i ulls, ja després de que la Verge María passes pel portal, al s. VIII.

El nom de Galway el va començar a rebre durant els s. XI i XII, prové de gaill aimh, que vol dir alguna cosa així com llit de riu pedregós. És una època on segurament no els hi anava gens malament amb el comerç de peix, la prova és St. Nicholas Church que es va construir el 1320 i per a que us feu una idea és l’església medieval irlandesa més gran que es continua utilitzant. Així l’Edat Mitjana és segurament la més prospera de Galway, el comerç és interior i per mar d’on arriben vi, us podeu imaginar d’on, i armes.

El 1580 construeixen a la muralla una protecció pel riu que impedia passar els vaixells, va ser construït entre altres coses per defensar-se dels espanyols amb qui els anglesos estaven en guerra, tampoc anaven molt desencaminats, l’Armada Invencible arriba el 1588. El més divertit del cas és que aquesta protecció és el monument més famós de Galway actualment i es diu... Spanish Arch, toma ya... es diu que el nom pot venir per fer una mica d’ironia o pels molts vaixells espanyols que després hi van passar per comerciar, ni idea de quina és veritat.

Ara vindria això del Cromwell que ja us vaig explicar al primer post. Però per afegir alguna dada més us dic que era un senyor molt dolent molt dolent que després de ser el primer a la història a tallar-li el cap a un rei per instaurar un parlament, al cap d’un parell d’anys es va cansar de xerrar tant i s’autocorona rei d’Anglaterra, us sona la història? així que això de França va ser una segona part perfeccionada.

Amb la Revolució Industrial comencen els problemes de debó, tot i que la cosa va començar bé, a principis de s. XIX hi ha comptabilitzats més de 25 molins a la riba del riu, es va començar a torçar a meitat de segle. Primer The Great Famine, la Crisi de la Patata, que va devastar Irlanda a partir de 1844, Irlanda va perdre la meitat de la seva població entre morts i gent que va emigrar als EUA, i òbviament Galway no se’n va escapar. Després, el 1850 s’inaugura el ferrocarril Dublín – Galway, el que en principi hauria de suposar una cosa positiva va acabar sent la ruïna de la ciutat on les fàbriques autòctones no podien competir amb els preus dels nous productes arribats d’Anglaterra, van intentar ser un important port amb Amèrica però l’empresa tampoc va sortir bé, així tenim que Galway perd molts habitants i passa a ser una més de les decadents ciutats de l’oest de Irlanda.

No és fins uns quants anys després de la independència de la República de Irlanda (1922), que Galway no es va començar a reactivar i durant els 60’s es començar a perfilar la ciutat que avui coneixem ,on el turisme i vàries indústries tecnològiques tiren del carro. Ara es considerada la capital cultural de Irlanda, això però ja ho he deixat caure algun cop i potser en una altra ocasió parlem de cultura... ja sabeu on hi ha universitats sempre hi ha molta cultura.

Font principal

lunes, 10 de marzo de 2008

Menys anglès...



Fent un pas més en la meva integració en aquest país de climatologia inestable, almenys en aquesta última setmana, ahir vaig anar a veure un partit de hurling. I que nassos és això? deveu pensar, doncs un dels esports nacionals; a part d’apostar, afició irlandesa que potser explicaré un altre dia. Pel que em van dir els que em van acompanyar, per què clar jo ara sóc la persona més crèdula del món, era un dels partits de l’any ja que jugaven els que ara són primer i segon, el Galway i el Timperary, al final van acabar 16 iguals, cosa que em va sembla bé perquè no sabia a qui animar, als primers per raons òbvies i als segons perquè la nit anterior els havia servit el sopar...

Normalment quan pensem en l’esport irlandès, pensem en el rugby, de fet no ens equivocaríem. Hi ha però dos esports que es juguen pràcticament de forma exclusiva a Irlanda, un és el gaelic football i l’altre és el hurling, del que ara us intentaré explicar alguna coseta per a que us feu una idea.

En algunes de les primeres passejades que vaig fer quan vaig arribar per familiaritzar-me amb la que havia de ser la meva ciutat durant els propers mesos, em va sobtar veure alguns nens, i altres no tant nens, que portaven un pal molt estrany, una pala de fusta molt llarga que s’anava fent més ample conforme arribava al final i que era més corbada per un costat que per l’altre, era el hurl, amb el que es practica el hurling.

El hurling és un esport d’origen gaelic, a primera vista pot semblar una barreja entre el hockey i el rugby, però en realitat és un esport completament diferent. La mitologia gaelica ja parla del hurling i fins i tot un dels seus herois llegendaris practica aquest esport. No explicaré aquí tota la evolució històrica d’aquest esport que teniu aquí. Només comentar que el segle XVIII és considera la seva època daurada, quan es practicava de forma general a totes les illes (és a dir quan Irlanda formava part de la Corona Anglesa) i que el 1884 es funda la Gaelic Athletic Association que és la federació de tots els esports gaelics, principalment el hurling i el gaelic football.

Un partit de hurling dura setanta minuts, trenta-cinc per part, i els equips estan formats per quinze jugadors. El joc en si consisteix en aconseguir marcar en la porteria contraria, que és com una de rugby però la part d’abaix és una porteria de futbol com les tota la vida, si aconsegueixen marcar per la part de dalt de la porteria aconsegueixen un punt i si ho fan a la d’abaix són tres punts.

És un esport rapidíssim de fet es considera l’esport de pilota d’equip més ràpid que hi ha, això i la gran quantitat de contacte que hi ha el fan un esport molt atractiu, a mi em va agradar, però el fet de que sigui tant ràpid a vegades el fa difícil de seguir, no saps on està la pilota, a més sembla ser que no és fàcil de jugar, coses que podrien explicar que s’hagi quedat arraconat a Irlanda, bé suposo que Anglaterra també hi té alguna cosa a veure però això ja són suposicions meves.

No sé si és el post més esperat avui però no penso fer cap comentari sobre les eleccions d’ahir, bàsicament per dues coses: no vaig poder anar a votar, cosa que em cabreja bastant amb mi mateix, i que crec sobre els resultats parlen per si sols, continuem mirant el dit que assenyala la lluna i ja veurem on acabem.

...estic aprenent de tot.

sábado, 8 de marzo de 2008

Tots els dies són 8 de març

Per totes aquelles dones que lluiten pels seus drets!!!
Visca el 8 de març!!
Visca la Dona Treballadora!!



domingo, 2 de marzo de 2008

Treball de camp



No sé si aquest blog acabarà donant per fer seccions però hi podria haver una dedicada als bars de Galway. La veritat és que inspiració per parlar sobre bars en aquesta ciutat no en falten, el centre de la ciutat, Shop Street o Eire Square per exemple, en concentra una bona part i tranquil·lament el 50% dels comerços són bars.
Abans de parlar d’algun bar en concret crec que pot ser interessant explicar algunes coses sobre els bars aquí, almenys la primera impressió que he tingut després de tres setmanes aplicant-me al màxim per poder fer un bon treball de camp. La gent que em coneixeu ja sabeu que això no m’ha costat un gran esforç, exceptuant econòmicament per que els bars ja se sap que per la butxaca no són molt recomanables.
A Galway pots trobar molts tipus de bars, des de cafeteries, pel que he vist de moment sense gaire encant, fins a night-clubs, passant pels típics pubs irlandesos i per altres bars més moderns com els bars musicals que pots trobar a Barcelona. Els restaurants per poder menjar alguna cosa més digne que un entrepà o un bistec amb patates no són gaire abundants i els que hi ha, ara per ara, són inabastables per la meva humil butxaca. Oblideu-vos però del típic bar de barri on poder anar a fer un cafè o una cerveseta ràpida, de fet una pinta de Guiness difícilment te la veuràs ràpid i encara no he conegut ningú que demani half-paints.
Aquí tots els dies pots trobar ambient de festa a partir de les vuit del vespre, més o menys, i fins les dues de la matinada que és quan tanquen els últims bars, funciona exactament igual tots els dies de la setmana, tot i que òbviament els caps de setmana surt moltíssima més gent, a les ciutats plenes d’estudiants ja se sap...
Sortir de festa no és molt més car que a Barcelona, tot i que ja se sap que sempre depèn de la quantitat de beguda que estiguis disposat a digerir. Aquí però hi ha quelcom una mica més incontrolable, són les rondes, la primera nit em va sortir rodona perquè com estava encara una mica despistat no em vaig gastar ni un duro, em van pagar totes les rondes, al següent dia em vaig pagar algunes per compensar. En definitiva que has de vigilar de no passar-te de llest ni de tonto i al final acaba compensant, però clar que jo no sé dir que no a una ronda, en cap idioma, i sempre passa el que passa, però això ja és una altra història que crec que es sobreentén prou.
Per a que us pugueu fer una idea dels preus, que a més aquí és força fàcil per que els preus no varien gairebé entre un lloc i l’altre, per exemple un cafè sol us sortirà entre un euro i mig i dos i mig i una pinta de Guiness, per fer servir la típica per que a cada bar pots escollir entre deu tipus diferents de cervesa, us sortirà entre tres euros i mig i quatre, sense importar l’hora ni el lloc on la preneu.
Sens dubte de tots els bars els que més encant tenen i per a mi els més agradables són els típics pubs que tots coneixem, tot de fusta i un fotimer d’ampolles de whisky o ginebra als estants. Fàcilment podràs trobar una actuació de música tradicional en directa, amb alguna gent realment bona, això és una de les coses que sens dubte més m’han agradat.
Una vegada han tancat els pub tens dues sortides per continuar la festa: anar a un late night o a un night club, que són els que tanquen a les dues de la matinada, això però té quelcom curiós perquè la única diferència és que al clubs has de pagar per entrar, però hi ha alguns late night que són més grans que els clubs i són gratis, així que no acabo de veure el negoci però jo només estic per provar-los i no per fer estudis de mercat. Després ja t’has de buscar la vida, però fàcilment pots acabar a una festa a una casa d’ algú que no coneixies absolutament de res i acabar la festa quan en tinguis prou.
En definitiva prometo continuar amb el meu treball de camp per poder acabar podent confeccionar una bona guia dels bars de Galway. Per cert la fotografia no és de cap bar de Galway sinó d’un hotel una mica pijo de Connemara on vam anar a fer una pinta ahir però era la que millor quedava, en propers posts ja us parlaré sobre aquest lloc que és una de les atraccions turístiques que més es promocionen per Galway.