sábado, 15 de noviembre de 2008

El país de les aixetes obertes


Si hi ha una cosa que em posa nerviós es veure aixetes obertes, de fet després dels últims estius crec que la majoria de nosaltres ens passa. Doncs si hi ha una cosa fàcil de trobar-se per aquestes contrades són aixetes que no tanquen bé o directament obertes.
Aquesta “poca cultura de l’aigua” és si més no comprensible, bàsicament per dos motius. Per una banda, com tothom ja deu saber, no és aquest un país on es trobi a faltar la pluja, personalment crec que plou massa i tot però llavors no seria Irlanda. Per altra banda, i pot ser el que més pesa, no hi ha impost domèstic de l’aigua, en definitiva que a casa és gratis.
Llavors em va venir la gran pregunta, qui paga l’aigua? “La Guiness” em van dir, sonava bé, amb l’aigua que deuen gastar... i en realitat tampoc és cap mentida, només paguen el impost de l’aigua (0,96€ metre cúbic) les empreses, escoles, hospitals... Sovint escoltes això de que amb la quantitat que tenen és normal, però i portar-la fins a casa en condicions? Això no és gratis.
Sona estrany no?, és l’únic país de la UE que no paga. La cosa bé de lluny l’any 77 es va abolir el impost, després l’any 1983 traspassen el marron de decidir i el 1994 l’ajuntament de Dublín s’ho va pensar i ja es va liar. Fins el 1997 hi va haver protestes quan el Govern va decidir abolir la taxa domèstica definitivament a tota la nació.
La veritat és que, tot i que Irlanda passarà a tenir una certa importància estratègica a Europa pel tema de l’aigua, els números no ajuden. La UE ja ha cridat alguna vegada l’atenció Irlanda pel tema de l’aigua, la mitjana de consum d’aigua prou alta (però més baixa que l’espanyola) i a més el tractament que se’n fa és molt dolent degut a les poques inversions que s’han fet. Per exemple ara a Galway hi ha més obres que a Barcelona, estan canviant tot el sistema, perquè l’aigua té plom de tant vell que és.
La veritat és que no tinc gaire idea sobre el tema i per aquest motiu no gosaria dir que el més normal és que paguessin, òbviament hauria de ser segons consums i rendes. Com a mínim s’hauria de fer més pedagogia. I que consti que casa encara queda molt per fer, sobretot pensant que almenys aquí hi ha el recurs per poder-lo malgastar.
Aquí us passo alguns enllaços on explica com funciona i un altre que explica perquè s’hauria de pagar:
- Abolition of domestic charges water in Ireland
- Water suplition and sanitition in Ireland
- Taxation in the Republic of Ireland

martes, 4 de noviembre de 2008

Trick or Treat


Quina va ser la meva sorpresa fa unes setmanes quan la gent em va començar a preguntar que faria per Halloween, “i quan és?” aquesta va ser la meva primera resposta, perdoneu la meva incultura però mai m’havia atret especialment aquesta festa i no sabia ni que era el mateix dia que les castanyes i els panellets. Suposo que la pudor a yanqui encara feia que mirés aquesta festa amb més ràbia.
“Però com és que aquí tothom estigui planificant la disfressa a tres setmanes vista, comprant complements per internet i gairebé obligant-me a fer el que jo no feia ni per carnestoltes?” em preguntava jo. Doncs resulta que aquesta festa no té el seu origen als EEUU sinó que és d’origen celta. Una altra discussió serà perquè a Barcelona cada dia trobem més gent que ho celebra, aquí si que suposo que la culpa la té l’extensió del mode de vida yanqui per tot el món.
Doncs sí, els celtes celebraven el Samhein, celebraven el final de l’estiu i l’any nou quan havien acabat totes les collites. Tradicionalment decoraven les cases amb osos i amb objectes més aviat desagradables per espantar els esperits. Més tard el Papa Gregori III (s. VIII), segurament amb la santa mania de tapar festes paganes amb altres catòliques, va passar el “All Hallows’ even” (Dia de Tots els Sants) al 1 de novembre, d’aquí el nom Halloween.
Tot i que la forma que té avui la festa ja és una fusió de diferents tradicions i costums de diferents llocs, està clar que Irlanda és una de les festes més importants de l’any, van ser els emigrants irlandesos els que van portar la festa a l’altre continent. Però la prova més clara és que ni les escoles obren en tota la setmana, això és el que personalment més em va molestar, us puc assegurar que els nens no són gens simpàtics demanant xocolates calentes.

viernes, 1 de agosto de 2008

Money, money...


Passades les setmanetes de cultura, amb exposicions, concerts, obres de teatre o parades, com ja vaig advertir a l’anterior post, arriba el vici i la corrupció. Després de veure passar per la ciutat antigues estrelles dels 80 com Blondie i de més noves com The Dandy Warhols, cosa que va servir a Galway per recollir uns quants milions d’euros, vint i quatre deia ahir la premsa. Ara toca recollir diners de una forma menys eufemística, és a dir els turistes aquesta setmana no arriben a la ciutat a cultivar-se i de pas deixen uns calerons, si no que directament venen a deixar-se’ls a les carreres de cavalls, entre altres coses.

Pel que diuen els que solen viure a la ciutat aquest esdeveniment tots els anys, els camells i els amagats negocis de prostitució fan el seu agost a la última setmana de juliol, any rere any. La ciutat ha canviat totalment d’aspecte. Si fas una volta pel centre de la ciutat, els hippies que estaven a totes bandes la setmana passada, han deixat pas a les corbates i les pameles, quin glamour aquest de passejar sota la pluja amb les sabates més incòmodes que vas trobar a la tenda, és divertit veure les noies intentant mantenir l’equilibri entre les pedres de Shop Street.

Deixant el peculiar color que adquireix la ciutat aquests dies, la Race Week no deixa de ser la màxima expressió, les carreres de Galway són les més importants de Irlanda, de la combinació de dues tradicions molt arrelades al país, els cavalls i les apostes. Tot i que aquestes carreres no deixen de ser una tradició clarament burgesa, sobretot per l’ostentació de l’esdeveniment, entre les classes populars irlandeses les apostes sempre han estat a l’ordre del dia. En els vaixells dels emigrants que anaven cap a Amèrica, les apostes eren una de les distraccions a coberta, a part de tenir l’aposta més important del viatge, posar dia i hora a l’arribada a la nova terra.

Així que jo he decidit continuar amb la meva immersió però conservant l’essència, d’aquí unes hores estaré apostant als cavalls entre vestits de disseny, però això si jo amb polar, texans i bambes, només per mantenir la quota popular.

viernes, 18 de julio de 2008

Va de cultura

Tot i que l’estiu irlandès és meteorològicament bastant més dur que a Catalunya, no vol dir que el més típic sigui quedar-se tot el dia tancats a casa, mirant com van passant els dies mentre plou. Així doncs, el més de juliol a Galway és el més atapeït d’activitats.
Diversos festivals de música i cinema han tingut lloc des de finals de juliol fins ara, tot i que la feina no m’ha permès anar a tots els que hauria volgut, els que hi vaig anar no van decebre. Això sí, tenint en comte que Galway no és Barcelona i per tant no s’hi val comparar.
Ara estem de ple en el Galway Arts Festival, sens dubte el més important de tot l’any a Galway, de fet és el que fa que Galway sigui coneguda com la capital cultural de Irlanda. El festival fa ja trenta anys que es celebra i durant quinze dies omple la ciutat d’exposicions, concerts, obres de teatre, circ...
Aquest festival és una de les atraccions turístiques més importants de la ciutat i pel que sembla assoleixen l’objectiu. Les entrades a molts dels espectacles estan esgotades amb bastant antelació, de fet he estat víctima d’això, i Shop Street recorda a vegades Portal de l’Àngel.
Així doncs, aquestes dues setmanes toca cultura, per gaudir amb la oïda i amb la vista i de moment val la pena. Perquè això sí, la setmana del pecat (això queda molt catòlic) arriba just després, és la Race Week, on Galway es torna a omplir a vesar però aquesta vegada per apostar a les carreres de cavalls i gastar-te el que guanyis als pubs.
De moment no tinc cap foto del festival per adjuntar al post, però prometo que quan aconsegueixi alguna que valgui la pena l’afegeixo.

sábado, 28 de junio de 2008

Maikel


Aquest és un video que van gravar uns col·legues que corrien per aquí, algú que altre encara queda, i una promesa és una promesa...
Tingueu en comte que aquesta sera la cançó de l'estiu!!

Vigila, van contradirecció, o no?


A Irlanda, per si no ho sabíeu, tenen l’estrany costum de conduir per l’esquerra. De fet, això de conduir en direcció contraria ho fan a una quarta part del món. Per casualitats de la vida, és més o menys l’extensió que tenia l’Imperi Britànic en els seus millors dies.
Es podria dir doncs que els països que van tenir la influència britànica més directa són els que condueixen per l’esquerra. Aquesta explicació no és però exacte, per exemple a Japó també es condueix per l’esquerra i no sembla que tingui cap relació directa amb influències de l’Imperi Britànic, si una cosa va distingir els japonesos va ser que van anar al seu aire fins després de la II Guerra Mundial.
Això que quan arribes a aquests països pot semblar que ho fan per tocar la moral, la típica frase que tots hem dit o sentit de que als anglesos els hi agrada portar la contrària, té en realitat la seva explicació.
En principi, sembla ser que l’origen estaria en l’Època Medieval. Els viatgers que anaven a cavall anaven sempre per l’esquerra, ja que era més fàcil per poder defensar-se i treure l’espasa amb la mà dreta i quedant ja totalment encarats al suposat “enemic”.
Aquesta tendència va canviar als Estats Units al segle XVIII, on els conductors dels carros seien als cavalls de l’esquerra per poder agafar el fuet amb la dreta, conduint així tenien molta més visibilitat conduint per l’altre cantó, així va començar a canviar la tendència. En canvi a Anglaterra que els carros eren molt més petits el conductor seia a la càrrega, però continuava seient a la dreta per arribar més fàcilment amb el fuet a la resta de cavalls i evitar enredar-se amb la càrrega. Hi ha altres explicacions més llegendàries però aquesta sembla la més creïble.
El més divertit de tot és que la transició de l’esquerra a la dreta va ser lenta i no és fins els segles XIX i XX que es van tancant les coses, jo que pensava que era de tota la vida. La curiositat del dia és que l’Estat Espanyol va treure la llei per unificar la conducció per la dreta el 1924, a Barcelona ja es feia, però fins llavors es veu que Madrid conduïa per l’esquerra, eps! que no parlo de política (almenys això diuen les fonts que he mirat però a Internet ja se sap).
Si algun dia teniu l’oportunitat de provar de conduir per l’esquerra, i que sigui legal, no la deixeu escapar, pot arribar a ser molt divertit recordar com et senties quan començaves a conduir, però aquesta vegada us asseguro que aprens abans.
Web 1
Web 2

lunes, 23 de junio de 2008

No means No


Ja han passat uns dies des del 12 de juny que es va fer el referèndum sobre el Tractat de Lisboa i encara cueja. La bufetada que s’han endut a Brussel·les no ha estat petita, el Tractat ha de ser ratificat pels 27 i l’únic país que no ho ha passat per un simple tràmit parlamentari, va i diu que No.

Es maneguen moltes possibles solucions que ja haureu llegit als diaris, si us ho heu mirat per sobre, però ara per ara la cosa està difícil, per que si els primers dies la que més força tenia era la de repetir la votació, ara que han segut a pensar un moment, veuen que no tenen excusa per fer-ho. La participació d’un 53% de l’electorat és fins i tot alta, si pensem que és una consulta sobre Europa.

Ara per ara, només cal esperar alguna barbaritat del nostre amic Sarkozy, suposo que això de que 800.000 persones aturin Europa quan ell està de “presi” no s’ho ha pres molt bé. Sense comentaris davant aquest possible argument, encara no han entès molt bé les regles del joc, això que són les seves. Com preguntava un periodista a una representant de la UE: “Quantes vegades canviareu d’estratègia, per aconseguir el vostre objectiu?”

Encara que sembli estrany, crec que el No ha guanyat molta força sobretot quan van ser conscients que eren els únics que tenien la possibilitat de dir que No. Probablement, si hi hagués més consultes a la resta d’Europa el resultat hauria estat prou diferent, una espècie de sentiment de responsabilitat.

En definitiva, la propietat privada encara existeix, hem d’anar a treballar cada dia... Per a que us feu una idea, som a la revetlla del Solstici d’Estiu a 14 graus, plovent, amb aire... Irlanda continua sent la mateixa, amb les seves coses bones i amb les que no ho són tant. Però que recordin que: No means No, que diuen per aquí.

sábado, 24 de mayo de 2008

Vote No!



Últimament he deixat bastant de banda el blog, en part per falta de temps i de tant en tant per vagància, però també s’hi val fer el dropo, no? Després d’aquest post tornaré a estar segurament uns quants dies desaparegut, però a partir de la segona setmana de juny intentaré tornar a tenir una mica periodicitat.

Però deixant les justificacions, avui toca una mica d’actualitat irlandesa, tot i que tampoc semblen excessivament preocupats i això que el proper 12 juny voten en referèndum el Tractat de Lisboa, l’hereu de la nostra estimada Constitució Europea després que la tombessin a França i Holanda.

I per què semblen poc preocupats? Doncs, deixant de banda els diferents cartells de Vote Yes i Vote No que puguis que trobar pel carrer, l’ambient està encara més apagat del que vam viure nosaltres durant el referèndum de la Constitució Europea. Gairebé ningú en parla, cosa que tampoc m’hauria d’estranyar gaire, però és que ni els diaris en parlen, el que és encara més xocant, és que per saber el posicionament d’alguns dels partits parlamentaris has de rebuscar en la seva pàgina web, com si amaguessin que voten que sí (són els que més ho amaguen).

Tots els partits parlamentaris, exceptuant el Sinn Féin, demanen el vot pel sí, tot i que com comentava per exemple els Verds o els Laboristes sembla que se n’amaguin. En aquestes esferes el debat no és el que a mi més m’interessa, això ho dic perquè aquí a Irlanda la campanya pel sí o el no s’ha enfocat molt més en el sentit de no perdre una suposada sobirania i arrels irlandeses que no pas en el que de veritat suposa aquest tractat.

De fet, si Irlanda es l’únic país que vota el Tractat és per què la seva constitució impedeix cedir poders sense una consulta prèvia a la població, per exemple van ser també els únics en votar el Tractat de Niça, que van votar dos cops perquè el primer va sortir que no, toma ya!

És per això que els sí es defensa amb la boca petita. Així doncs, els únics que plantegen les retallades de drets per la classe treballadora, la liberalització o la falta d’una política ecològica són el Sinn Féin, tot i que donen més ímpetu als arguments sobiranistes, i la campanya portada per moviments socials, associacions i petits partits polítics.

Però les campanyes pel no que més pressupost tenen són per exemple algunes associacions catòliques que diuen que el Tracta posa en perill la família, sí aquí també n’hi ha de pirats d’aquests. També per exemple estan els nostres amics ultraliberals “No al Tracta de Lisboa, No més impostos” però si és el segon país del Unió Europea que menys impostos directes es paguen!

Com podeu veure no ens tenen res a envejar. Aquesta situació em recorda molt a la viscuda a Catalunya fa tres anys, els arguments que es poden veure i sentir tant per una banda com per l’altra dels principals partits són nefastos, la desinformació general és absoluta i tot està com amaga,t com si el proper 12 de juny no fessin res, que són els únics que poden dir que no!

I per què veieu la qualitat de la campanya aquests són els cartells de les joventuts del Fine Gael, un dels socis de govern.

jueves, 1 de mayo de 2008

Primer de Maig, res a celebrar? Això s'han cregut


Avui és el Primer de Maig (almenys mentre escric aquestes línies), aquest dia ,que tot i que a Irlanda sigui pràcticament ignorat, a mi no se m’oblida. Avui potser li toca una mica el rebre al país que tantes alabances s’havia emportat fins ara en aquest blog. Per començar aquí el dia 1 de maig no és festa, deu ser l’únic país juntament amb EUA que això passa, el dia festiu és el primer dilluns de maig. Això ha portat a que el dia sigui pràcticament oblidat i en general no se sap el que es celebra el dia d’avui. M’ha xocat com pot arribar de ser de determinant el fet de saber que no treballarem un dia a l’any, per recordar que hi ha una cosa que es diu classe obrera i que potser en formem part. A Irlanda ja no hi ha ni el dia per parar-se a reflexionar-ho, això sí et dono el dilluns següent perquè no diguis que no tens dies de festa.

Deixant la petita decepció, avui crec que toca dedicar el post a dinar unes pinzellades sobre la legislació laboral que ara m’afecta. Òbviament encara no tinc ni punyetera idea, però crec que em puc atrevir a parlar d’alguns punts bàsics.

No sabia si començar o acabar amb una de les parts que suposo que interessaran més, és a dir el Salari Mínim Interprofessional (Minimum Wage). Però finalment serà la primera, el mínim que en teoria t’haurien de pagar a Irlanda són 8’65 euros l’hora (amb la jornada laboral de l’Estat Espanyol serien uns 1385 euros) pràcticament nets perquè el salari mínim no paga gairebé impostos, amb totes les conseqüències que això pot tenir com pagar per anar al metge o pagar més impostos indirectes. Tot i aquestes últimes apreciacions us puc garantir que la vida amb aquest sou és bastant més còmoda que amb els 600 de mínim que tothom coneix. Així que a posar-se les piles.

A posar-se les piles però sense baixar la guàrdia. Per què, com ara espero que veieu, aquí crec que la legislació laboral és, en general, bastant més liberal que l’espanyola i encara ens voldran canviar gat per llebre. Ara recordo algú que durant molts anys em va dir que la legislació laboral de l’Estat Espanyol era de les millors d’Europa sense mirar l’SMI, potser tenia part de raó com ara veurem, però això no vol dir que ja en tinguem prou.

Per començar, abans ja he comentat que tocava si tenies un refredat, no haver-te passat de despeses i tenir uns 60 euros preparats, però en realitat la culpa és nostra per no haver contractat una meravellosa assegurança. Aquesta és una de les perles però n’hi ha més, una altre part destacable és que la jornada laboral és de 48 hores, tot i que ja em sembla bèstia el que més m’ha sorprès ha estat que no ha sigut fins l’any 2000, el 1998 la jornada era de 60 hores i el 1999 de 55. Realment a Irlanda queda molta més feina per fer.

Aquest és un país de contrastos, com ja he dit altres vegades, perquè una altre és que a la vegada que potencien els estudis amb molt bones beques (fins i tot una espècie de beques salari) l’edat mínima per treballar és els 14 anys, però s’ha d’anotar que amb bastants limitacions. Potser no és la contradicció més important però ja tinc una curiositat més per investigar.

En quant els contractes bàsicament n’hi ha dos, el Contract of Service quan ets contractat directament per l’empresa en la que treballes i el Contract for Service, on ets contractat per una agència. Aquí, el que em va cridar l’atenció va ser que les Agències de Contractació (ETT) estan legislades des de 1971, molt abans que la llei espanyola sobre les ETT’s que és de 1997. Però aquesta és bona, no? Bé crec que també vol dir que als nostres amics de la burgesia se’ls hi va acudir molt abans aquest lucratiu negoci.

En realitat hi hauria moltes més coses a explicar però em sembla que això ja comença a fer-se llarg i tampoc cal posar-se pesat. Tot i que si algú vol saber-ne més, accepto preguntes, que probablement no pugui respondre sense llegir-me un document molt divertit i amè que he trobat. Però doneu-me uns dies i ja estarà llest.

Tot i que em quedi amb les ganes, seguint amb la política d’aquest blog no posaré valoracions més o menys profundes o serioses, no penso fer cap manifest. Però no em penso estar de felicitar a tota la Classe Treballadora i de animar a tothom a continuar amb la lluita a tot arreu per millorar les condicions de treball, siguis del país que siguis i treballis al país que treballis.

VISCA LA LLUITA DE LA CLASSE TREBALLADORA,

VISCA EL PRIMER DE MAIG

viernes, 25 de abril de 2008

No està malament per acabar les vacances


Noves circumstàncies personals m’han impedit actualitzar el blog últimament, però no, encara no ho he deixat. Després de passar les meves vacances més llargues en molts anys, per casualitats de la vida, el meu últim cap de setmana de “llibertat” em va servir per fer la primera ruta per Irlanda.

El viatge en qüestió, va consistir en vorejar completament les penínsules de Kerry i Dingle. La més coneguda és la primera, de fet la zona és coneguda com el Ring of Kerry i és molt fàcil haver d’apartar-te vàries vegades per deixar passar autobusos plens de turistes. Estan al sud-oest de la illa i aquí tot i que tot està a prop es triga el doble en arribar a qualsevol lloc, jo no sé on han fotut les subvencions de la UE.

Just a l’entrada de la Península de Kerry està el Parc Natural de Killarnye, és un lloc espectacular. No hi vam de dedicar gaire temps, vam arribar que es feia fosc i de fet el pla del viatge era veure el màxim de coses en el menys temps possible, en definitiva, no baixar del cotxe. Va ser suficient aixecar-se el dissabte amb unes vistes increïbles, tot i que després de deixar-nos l’esquena en les pedres del Parc, que sigui maco no vol dir que les pedres siguib còmodes.

A aquestes dues penínsules, a diferència del nord de la illa, es troben unes platges que no te les acabes amb la vista, sembla més el Carib que Irlanda, si no fos pel fred. També hi ha penya-segats d’aquests que fan “perdre l’alè” , tot i que sense arribar a l’espectacularitat dels del nord que algun coneixeré. Atenció a tothom que li agradi tirar fotos perquè us podeu avorrir.

A part dels paisatges es poden veure algunes restes de les cultures pre-cristianes, runes de castells i pobles abandonats durant la “Great Famine” a més de una estàtua de Chaplin a un dels pobles que vas passant. Com veieu no falta de res.

En definitiva en un cap de setmana crec que només tens temps a adonar-te que allò és una passada, però no per gaudir-ho i pair-ho, crec que encara hi haurà temps per fer més visites per allà baix.

lunes, 14 de abril de 2008

Que tremolin els Borbons, anem a per la III

Avui fa 77 anys es va proclamar la 2a República, només uns anys més tard els feixistes es van encarregar de derrocar per la força de les armes el que la voluntat del poble havia instaurat. Per més que alguns intentin que ens oblidem, alguns encara tenim memòria, la memòria del passat que ens farà construir un futur millor, en el que somiava molta de la gent que va caure per defensar la 2a República. Fora els Borbons!!!

miércoles, 9 de abril de 2008

Ara que serà dels dimarts?


Ara que farem els dimarts a la nit? Fins ara, tots els dimarts després de l’acadèmia, quan arribava a casa, algú feia sempre la mateixa broma: “Avui veiem Shameless, no?” És la primera afició més o menys nativa que com a immigrant havia adquirit, veure aquesta sèrie totes les nits dels dimarts. Ahir però va ser l’últim episodi de la temporada! Si és que no donen alternatives als pubs, les hauré de buscar.
He de confessar que la sèrie la veia amb subtítols per a sords, si amb prou feines entenc un anglès més o menys correcte, us puc garantir que entendre els personatges d’aquesta sèrie, que parlen un idioma gairebé diferent, entre contraccions i lletres que es mengen, era una feina encara impossible.
A Shameless, com a gairebé totes les telenoveles, veiem si no les nostres estimades El Cor de la ciutat, Poblenou i companyia, passen masses coses per a poder considerar-les com a realistes. S’ha d’admetre però que és la única manera de mantenir-te assegut al sofà i sense que el teu dit, animat per una estranya i involuntària força, s’acosti al comandament a distància.
Shameless però no té res a veure amb les sèries de la nostra, tota la història és surrealista i sovint absurda. Tot es desenvolupa en un barri obrer de Manchester, d’aquí que parlin així, on bàsicament dues famílies, podríem afegir una tercera i els policies, van tenint les seves aventures. L’estrella és el Frank Gallagher, pare de família borratxo, aturat i que la seva única afició és beure fins a perdre el coneixement, casat amb una dóna mig neuròtica i amb cinc fills. Després tenim l’altre família que són els qui subministren la felicitat (fictícia clar) al barri, amb unes relacions un tant especials entre ells, poden començar el capítol trencant-se literalment la cara i acabar tots plegats al pub, lloc neuràlgic de la sèrie a on s’encreuen tots els camins.
Feia dies que tenia pensat parlar d’aquesta sèrie, però tampoc sabia exactament que podia explicar, ara els aconteixements han precipitat el post. No crec que ara us poseu a baixar la sèrie a l’E-mule, però si no sabeu que fer i voleu riure amb històries absurdes i crec que influenciades per algunes substàncies (poden ser legals) i de pas practicar l’anglès de la classe obrera, ja sabeu com ho podeu fer.

miércoles, 2 de abril de 2008

No ho he pogut resistir


Tot i que el meu coneixement sobre la realitat política actual de la República de Irlanda és encara molt limitat, crec que val la pena aprofitar que avui ha passat quelcom una mica transcendental, en un país que mai passa res. De fet suposo que sí que passen moltes coses però és la impressió que t’emportes quan veus les notícies o llegeixes els diaris, només trobaràs successos, notícies xorres, alguna cosa de política internacional i últimament la Diana de Gal·les.

Avui al matí el Primer Ministre, Bertie Ahern, ha anunciat la seva dimissió com a Primer Ministre i com a líder del seu partit el Fianna Fáil pel proper 6 de maig. És bastant possible que hagueu vist la notícia, jo al menys la he vist a El Periodico y Público.

Actualment el govern irlandès és una coalició entre el Fianna Fáil i el Fine Gael, dos partits més aviat conservadors, crec que els podríem equiparar a CIU o al PP, això ho dic des de el desconeixement i només basant-me en primeres impressions. El Fine Gael, per exemple, forma part del Partit Popular Europeu, curiosos aliats quan et defineixes com de centre esquerre.

A lo que íbamos, ja feia uns dies que es parlava molt de alguns calerons de dubtosa procedència que el Primer Ministre hauria ingressat durant els noranta, abans d’ocupar el càrrec, però ja sabem que tothom té un passat. Els Laboristes, principal partit de l’oposició, els Verds i el Sinn Féin, que també tenen representació parlamentària, estaven demanant explicacions i la veritat és que pel que sentia parlar la gent irlandesa, aquest senyor tenia molt a amagar i poques ganes de donar explicacions a ningú.

Avui a casa, un dels companys quan ha obert l’ordinador i ha vist la notícia ha donat un salt d’alegria, sembla que no li tenia moltes simpaties. De fet la seva alegria, i la de molta altre gent, deu passar molt ràpidament quan pensen que en realitat res no canvia, el partit continuarà governant i la Presidenta del país, Mary McAleese, tot i que pràcticament té només funcions de protocol, és del mateix partit.

En part, crec que aquesta última reflexió queda també bastant anul·lada, quan penses en el sistema electoral que es fa servir aquí, els personalismes per sobre dels ideals o programes dels partits són encara més accentuats que a altres estats europeus que tenen llistes tancades, com Espanya. A Irlanda es pot arribar a veure a dos membres d’un mateix partit competint per un mateix càrrec, mentre nosaltres estem acostumats a veure com aquestes coses s’arreglen a casa. Quin sistema és millor o pitjor seria un debat llarg i segurament avorrit.

No crec que sigui el post que més hagi agradat, però no he pogut resistir la temptació de colar-ho. Un país com Irlanda, amb un passat recent tant convuls, m’ha sorprès per la seva poca activitat política. Per això tinc dues teories, però em penso que la explicació és una barreja de totes dues. Per una banda la ciutat a on he vingut a parar, petita i amb molts estudiants estrangers cosa que fa que no s’interessin per la política nacional. Per altra que l’apoliticisme que la gent de la República de Irlanda, que ja fa molts anys que és independent, és en part provocat per cert cansament i això dels del Nord ja s’ho faran.

Encara em queda molt per aprendre i potser és molt prematur per fer algunes d’aquestes afirmacions, però espero poder anar modelant-les amb el temps i algun dia poder explicar-ho millor i amb realitats més contrastades.

jueves, 27 de marzo de 2008

Això si que és irish


Aquestes vacances de primavera (abans coneguda com a Setmana Santa, de totes maneres en el meu cas és ben segur que de santa no en va tenir res) van ser una continuació del que ja venen sent les meves vacances més llargues en els últims 8 anys. Les vaig passar buscant feina, descansant i sortint a prendre alguna cosa, que tampoc està malament. El dissabte em vaig poder permetre fer una mica de turisme, gràcies a l’oferta de un dels companys de casa per anar a fer un vol amb el cotxe a recuperar-nos de la nit anterior.

Vam agafar el cotxe i jo no tenia ni idea de on anàvem, de fet estic convençut que ells tampoc exactament. Al cap de una estoneta veient el típic paisatge irlandès, on tot el que t’envolta són camps completament verds tancats amb pedres i algunes cases de tant en tant, el paisatge va començar a canviar, vaig reaccionar quan de sobte en una baixada que et permetia veure tota la vall hi havia una badia amb unes muntanyes grises darrera, quan em van dir on estàvem al final vaig acabar amb el ja típic “can you spell it?”, el nom no és difícil però és que no saben pronunciar com cal...

Estàvem a Burren, només hi vam passar però tenia molt bona pinta. El paisatge era una mica diferent i pel que he vist a la pàgina web val la pena fer una volta per la zona.

Una vegada passes Burren, a pocs quilòmetres està la que és una de les majors atraccions turístiques de Irlanda, els Cliffs of Moher. Mentre passeges per Galway et pots cansar de veure cartells anunciant autobusos i rutes per anar-hi. Els Cliffs of Moher són uns enormes penya-segats, de gairebé 250 metres d’alt en el seu punt més elevat, són pràcticament verticals i pots veure les Illes Aran, l’altra gran atracció turística de la zona, a tocar.

La visita va ser molt ràpida i de fet no vaig poder gaudir gaire del lloc. Després d’un viatge on, pel que començo a conèixer del país la climatologia va acompanyar, a dos o tres quilometres dels Cliffs va començar a ploure i nevar, però s’hi podia veure. Vam baixar del cotxe ben tapats a fer una ullada ràpida, suficient per unes fotos i veure que era un lloc impressionant on tornaria un dia amb més calma. Uns penya-segats que no s’acaben mai, els de les Costes del Garraf al costat semblen l’excalèxtric, amb els núvols grisos que li donaven un aspecte un tant tètric van fer que m’atrevís a dir que les vistes eren breathtaking, no sé si a la gent irlandesa els hi sona molt cursi però ho havia aprés per fer-ho servir i la traducció encaixava. El millor va ser que quan ja estàvem un altre cop al cotxe per sortir del pàrking ja tornava a fer a sol, això si que és irish.

miércoles, 19 de marzo de 2008

Si veiés el que es fa en el seu nom...


Seguint una mica el fil que està tenint el blog, sembla una mica obvi que aquest post havia d’estar dedicat a la festa de St. Patrick. Així doncs ni estar una nit sense internet, ni la ressaca endarreriran més aquest, pel que sembla, esperat comentari.

La festa de St. Patrick és una festa religiosa, es celebra el 17 de març ja que es creu que és el dia de l’any 461, o 493 no se sap segur, en el que va morir St. Patrick. Tot i això, amb el temps ha passat a ser un dia on la celebració es relaciona directament amb la defensa i enlairament de la cultura i nació irlandeses, també de promoció mundial des del 1990 tal i com va aprovar el govern.

I per què St. Patrick? Doncs molt senzill, com molta gent ja deu saber, és qui va “cristianitzar” Irlanda, de fet el cristianisme ja havia arribat anteriorment per altres vies, però va ser ell qui va “convertir” el rei més important i els súbdits. Una prova més de com el cristianisme ha condicionat la història d’Europa i les nostres festivitats, tot i que avui en dia tenen més aviat poquet de cristianes i ningú s’ho planteja, total és una simple excusa per muntar una bona festa on tot s’hi val... ningú?? En un dels bars que he anat visitant durant el cap de setmana, com és tradicional per St. Patrick, un irlandès em va dir que no entenia per què se’l considerava el patró d’Irlanda, si els costums celtes pagans són molt més Irlandesos i estan molt més relacionats amb la seva nació... bé, vam decidir celebrar-ho igualment.

Com aquest any ha caigut en dilluns diguem que a la festa de li ha sumat tot el cap de setmana, aquí a Galway no hi hagut res especial durant els cap de setmana, però si a Dublín per exemple, aquí ha sigut ben senzill: anar recorrent pubs des de ben d’hora i després la història ja sabeu com acaba més o menys. Dilluns dia 17 es va celebrar la parade, aquí no és especialment espectacular, segons m’han dit perquè em vaig dormir, la de Dublín és molt més gran, però sens dubte la més espectacular és la de Nova York i altres ciutats yankis, recordant així la gran quantitat de immigrants irlandesos que durant la història ha rebut aquest país.

La tradició, a part de beure tot el que puguis, també diu que has de portar alguna cosa verda o algun shamrock (trèvol, em va agradar la paraula), això del trèvol ve perquè es diu que St. Patrick el va fer servir per explicar la Trinitat als irlandesos, encara que defensem el laïcisme sabem que és la Trinitat, no? Veieu això de les arrels cristianes?

Hi ha una cosa que crec que és interessant comentar sobre la meva experiència en aquest dia de St. Patrick. El dia 17 quan per fi vaig llevar-me, vaig decidir fer una volta pel centre per veure com estava l’ambient. Tot i que durant el cap de setmana hi havia més gent, el dilluns tot es veia de color verd i banderes irlandeses per totes bandes, era una quelcom més diferent... el que em va impactar va ser uns enormes barrets verds, d’aquests tradicionals, però una mica més grans del normal, segur que els heu vist algun cop, doncs el més divertit és que no senties parlar anglès a cap d’ells, de fet una bona part parlaven idiomes bastant comprensibles per mi. Després direm que els de Lloret quan els deixen sortir de casa... començo a canviar d’opinió... em va semblar divertit.

La foto, prometo que és Shop Street el dia de St. Patrick, ben d’hora. Això del trèvol és per a que sembli més típic.

Font 1

Font 2

viernes, 14 de marzo de 2008

Una de història.


Tot i que a vegades no ho sembli , em vaig passar uns quants anys a la Facultat de Història de la Universitat i encara no m’he dignat a escriure res sobre la història de Irlanda ni de Galway. Les quatre tonteries que ara tinc pensades escriure crec que en cap cas demostren que tingui la llicenciatura, més aviat el contrari, el treball d’investigació brilla per la seva absència i la capacitat crítica queda completament anul·lada pel meu desconeixement absolut de la història de Irlanda. En definitiva que és un resum d’un parell de cosetes que he trobat per internet i alguna cosa que pugui haver aprés.

A lo que íbamos, una mica de història de Galway: aquesta ciutat comença a tenir senyals de vida des de fa molts anys, les probes dels primers assentaments són del Mesolític, sí des d’abans que uns que vivien per on ara fa cinc anys un tio molt simpàtic va començar a tirar bombes se’ls acudís començar a fer palets a tauletes de fang. Durant el Neolític ja va començar el que seria l’activitat principal de la ciutat durant tota la seva història, la pesca. En realitat en aquests moments no es pot parlar de ciutat, no és fins molt més tard quan arriben els Normands que comença a ser un assentament amb cara i ulls, ja després de que la Verge María passes pel portal, al s. VIII.

El nom de Galway el va començar a rebre durant els s. XI i XII, prové de gaill aimh, que vol dir alguna cosa així com llit de riu pedregós. És una època on segurament no els hi anava gens malament amb el comerç de peix, la prova és St. Nicholas Church que es va construir el 1320 i per a que us feu una idea és l’església medieval irlandesa més gran que es continua utilitzant. Així l’Edat Mitjana és segurament la més prospera de Galway, el comerç és interior i per mar d’on arriben vi, us podeu imaginar d’on, i armes.

El 1580 construeixen a la muralla una protecció pel riu que impedia passar els vaixells, va ser construït entre altres coses per defensar-se dels espanyols amb qui els anglesos estaven en guerra, tampoc anaven molt desencaminats, l’Armada Invencible arriba el 1588. El més divertit del cas és que aquesta protecció és el monument més famós de Galway actualment i es diu... Spanish Arch, toma ya... es diu que el nom pot venir per fer una mica d’ironia o pels molts vaixells espanyols que després hi van passar per comerciar, ni idea de quina és veritat.

Ara vindria això del Cromwell que ja us vaig explicar al primer post. Però per afegir alguna dada més us dic que era un senyor molt dolent molt dolent que després de ser el primer a la història a tallar-li el cap a un rei per instaurar un parlament, al cap d’un parell d’anys es va cansar de xerrar tant i s’autocorona rei d’Anglaterra, us sona la història? així que això de França va ser una segona part perfeccionada.

Amb la Revolució Industrial comencen els problemes de debó, tot i que la cosa va començar bé, a principis de s. XIX hi ha comptabilitzats més de 25 molins a la riba del riu, es va començar a torçar a meitat de segle. Primer The Great Famine, la Crisi de la Patata, que va devastar Irlanda a partir de 1844, Irlanda va perdre la meitat de la seva població entre morts i gent que va emigrar als EUA, i òbviament Galway no se’n va escapar. Després, el 1850 s’inaugura el ferrocarril Dublín – Galway, el que en principi hauria de suposar una cosa positiva va acabar sent la ruïna de la ciutat on les fàbriques autòctones no podien competir amb els preus dels nous productes arribats d’Anglaterra, van intentar ser un important port amb Amèrica però l’empresa tampoc va sortir bé, així tenim que Galway perd molts habitants i passa a ser una més de les decadents ciutats de l’oest de Irlanda.

No és fins uns quants anys després de la independència de la República de Irlanda (1922), que Galway no es va començar a reactivar i durant els 60’s es començar a perfilar la ciutat que avui coneixem ,on el turisme i vàries indústries tecnològiques tiren del carro. Ara es considerada la capital cultural de Irlanda, això però ja ho he deixat caure algun cop i potser en una altra ocasió parlem de cultura... ja sabeu on hi ha universitats sempre hi ha molta cultura.

Font principal

lunes, 10 de marzo de 2008

Menys anglès...



Fent un pas més en la meva integració en aquest país de climatologia inestable, almenys en aquesta última setmana, ahir vaig anar a veure un partit de hurling. I que nassos és això? deveu pensar, doncs un dels esports nacionals; a part d’apostar, afició irlandesa que potser explicaré un altre dia. Pel que em van dir els que em van acompanyar, per què clar jo ara sóc la persona més crèdula del món, era un dels partits de l’any ja que jugaven els que ara són primer i segon, el Galway i el Timperary, al final van acabar 16 iguals, cosa que em va sembla bé perquè no sabia a qui animar, als primers per raons òbvies i als segons perquè la nit anterior els havia servit el sopar...

Normalment quan pensem en l’esport irlandès, pensem en el rugby, de fet no ens equivocaríem. Hi ha però dos esports que es juguen pràcticament de forma exclusiva a Irlanda, un és el gaelic football i l’altre és el hurling, del que ara us intentaré explicar alguna coseta per a que us feu una idea.

En algunes de les primeres passejades que vaig fer quan vaig arribar per familiaritzar-me amb la que havia de ser la meva ciutat durant els propers mesos, em va sobtar veure alguns nens, i altres no tant nens, que portaven un pal molt estrany, una pala de fusta molt llarga que s’anava fent més ample conforme arribava al final i que era més corbada per un costat que per l’altre, era el hurl, amb el que es practica el hurling.

El hurling és un esport d’origen gaelic, a primera vista pot semblar una barreja entre el hockey i el rugby, però en realitat és un esport completament diferent. La mitologia gaelica ja parla del hurling i fins i tot un dels seus herois llegendaris practica aquest esport. No explicaré aquí tota la evolució històrica d’aquest esport que teniu aquí. Només comentar que el segle XVIII és considera la seva època daurada, quan es practicava de forma general a totes les illes (és a dir quan Irlanda formava part de la Corona Anglesa) i que el 1884 es funda la Gaelic Athletic Association que és la federació de tots els esports gaelics, principalment el hurling i el gaelic football.

Un partit de hurling dura setanta minuts, trenta-cinc per part, i els equips estan formats per quinze jugadors. El joc en si consisteix en aconseguir marcar en la porteria contraria, que és com una de rugby però la part d’abaix és una porteria de futbol com les tota la vida, si aconsegueixen marcar per la part de dalt de la porteria aconsegueixen un punt i si ho fan a la d’abaix són tres punts.

És un esport rapidíssim de fet es considera l’esport de pilota d’equip més ràpid que hi ha, això i la gran quantitat de contacte que hi ha el fan un esport molt atractiu, a mi em va agradar, però el fet de que sigui tant ràpid a vegades el fa difícil de seguir, no saps on està la pilota, a més sembla ser que no és fàcil de jugar, coses que podrien explicar que s’hagi quedat arraconat a Irlanda, bé suposo que Anglaterra també hi té alguna cosa a veure però això ja són suposicions meves.

No sé si és el post més esperat avui però no penso fer cap comentari sobre les eleccions d’ahir, bàsicament per dues coses: no vaig poder anar a votar, cosa que em cabreja bastant amb mi mateix, i que crec sobre els resultats parlen per si sols, continuem mirant el dit que assenyala la lluna i ja veurem on acabem.

...estic aprenent de tot.