No ho he pogut resistir

Tot i que el meu coneixement sobre la realitat política actual de la República de Irlanda és encara molt limitat, crec que val la pena aprofitar que avui ha passat quelcom una mica transcendental, en un país que mai passa res. De fet suposo que sí que passen moltes coses però és la impressió que t’emportes quan veus les notícies o llegeixes els diaris, només trobaràs successos, notícies xorres, alguna cosa de política internacional i últimament la Diana de Gal·les.

Avui al matí el Primer Ministre, Bertie Ahern, ha anunciat la seva dimissió com a Primer Ministre i com a líder del seu partit el Fianna Fáil pel proper 6 de maig. És bastant possible que hagueu vist la notícia, jo al menys la he vist a El Periodico y Público.

Actualment el govern irlandès és una coalició entre el Fianna Fáil i el Fine Gael, dos partits més aviat conservadors, crec que els podríem equiparar a CIU o al PP, això ho dic des de el desconeixement i només basant-me en primeres impressions. El Fine Gael, per exemple, forma part del Partit Popular Europeu, curiosos aliats quan et defineixes com de centre esquerre.

A lo que íbamos, ja feia uns dies que es parlava molt de alguns calerons de dubtosa procedència que el Primer Ministre hauria ingressat durant els noranta, abans d’ocupar el càrrec, però ja sabem que tothom té un passat. Els Laboristes, principal partit de l’oposició, els Verds i el Sinn Féin, que també tenen representació parlamentària, estaven demanant explicacions i la veritat és que pel que sentia parlar la gent irlandesa, aquest senyor tenia molt a amagar i poques ganes de donar explicacions a ningú.

Avui a casa, un dels companys quan ha obert l’ordinador i ha vist la notícia ha donat un salt d’alegria, sembla que no li tenia moltes simpaties. De fet la seva alegria, i la de molta altre gent, deu passar molt ràpidament quan pensen que en realitat res no canvia, el partit continuarà governant i la Presidenta del país, Mary McAleese, tot i que pràcticament té només funcions de protocol, és del mateix partit.

En part, crec que aquesta última reflexió queda també bastant anul·lada, quan penses en el sistema electoral que es fa servir aquí, els personalismes per sobre dels ideals o programes dels partits són encara més accentuats que a altres estats europeus que tenen llistes tancades, com Espanya. A Irlanda es pot arribar a veure a dos membres d’un mateix partit competint per un mateix càrrec, mentre nosaltres estem acostumats a veure com aquestes coses s’arreglen a casa. Quin sistema és millor o pitjor seria un debat llarg i segurament avorrit.

No crec que sigui el post que més hagi agradat, però no he pogut resistir la temptació de colar-ho. Un país com Irlanda, amb un passat recent tant convuls, m’ha sorprès per la seva poca activitat política. Per això tinc dues teories, però em penso que la explicació és una barreja de totes dues. Per una banda la ciutat a on he vingut a parar, petita i amb molts estudiants estrangers cosa que fa que no s’interessin per la política nacional. Per altra que l’apoliticisme que la gent de la República de Irlanda, que ja fa molts anys que és independent, és en part provocat per cert cansament i això dels del Nord ja s’ho faran.

Encara em queda molt per aprendre i potser és molt prematur per fer algunes d’aquestes afirmacions, però espero poder anar modelant-les amb el temps i algun dia poder explicar-ho millor i amb realitats més contrastades.