Va de cultura

Tot i que l’estiu irlandès és meteorològicament bastant més dur que a Catalunya, no vol dir que el més típic sigui quedar-se tot el dia tancats a casa, mirant com van passant els dies mentre plou. Així doncs, el més de juliol a Galway és el més atapeït d’activitats.
Diversos festivals de música i cinema han tingut lloc des de finals de juliol fins ara, tot i que la feina no m’ha permès anar a tots els que hauria volgut, els que hi vaig anar no van decebre. Això sí, tenint en comte que Galway no és Barcelona i per tant no s’hi val comparar.
Ara estem de ple en el Galway Arts Festival, sens dubte el més important de tot l’any a Galway, de fet és el que fa que Galway sigui coneguda com la capital cultural de Irlanda. El festival fa ja trenta anys que es celebra i durant quinze dies omple la ciutat d’exposicions, concerts, obres de teatre, circ...
Aquest festival és una de les atraccions turístiques més importants de la ciutat i pel que sembla assoleixen l’objectiu. Les entrades a molts dels espectacles estan esgotades amb bastant antelació, de fet he estat víctima d’això, i Shop Street recorda a vegades Portal de l’Àngel.
Així doncs, aquestes dues setmanes toca cultura, per gaudir amb la oïda i amb la vista i de moment val la pena. Perquè això sí, la setmana del pecat (això queda molt catòlic) arriba just després, és la Race Week, on Galway es torna a omplir a vesar però aquesta vegada per apostar a les carreres de cavalls i gastar-te el que guanyis als pubs.
De moment no tinc cap foto del festival per adjuntar al post, però prometo que quan aconsegueixi alguna que valgui la pena l’afegeixo.

Maikel

Aquest és un video que van gravar uns col·legues que corrien per aquí, algú que altre encara queda, i una promesa és una promesa...
Tingueu en comte que aquesta sera la cançó de l'estiu!!

Vigila, van contradirecció, o no?

A Irlanda, per si no ho sabíeu, tenen l’estrany costum de conduir per l’esquerra. De fet, això de conduir en direcció contraria ho fan a una quarta part del món. Per casualitats de la vida, és més o menys l’extensió que tenia l’Imperi Britànic en els seus millors dies.
Es podria dir doncs que els països que van tenir la influència britànica més directa són els que condueixen per l’esquerra. Aquesta explicació no és però exacte, per exemple a Japó també es condueix per l’esquerra i no sembla que tingui cap relació directa amb influències de l’Imperi Britànic, si una cosa va distingir els japonesos va ser que van anar al seu aire fins després de la II Guerra Mundial.
Això que quan arribes a aquests països pot semblar que ho fan per tocar la moral, la típica frase que tots hem dit o sentit de que als anglesos els hi agrada portar la contrària, té en realitat la seva explicació.
En principi, sembla ser que l’origen estaria en l’Època Medieval. Els viatgers que anaven a cavall anaven sempre per l’esquerra, ja que era més fàcil per poder defensar-se i treure l’espasa amb la mà dreta i quedant ja totalment encarats al suposat “enemic”.
Aquesta tendència va canviar als Estats Units al segle XVIII, on els conductors dels carros seien als cavalls de l’esquerra per poder agafar el fuet amb la dreta, conduint així tenien molta més visibilitat conduint per l’altre cantó, així va començar a canviar la tendència. En canvi a Anglaterra que els carros eren molt més petits el conductor seia a la càrrega, però continuava seient a la dreta per arribar més fàcilment amb el fuet a la resta de cavalls i evitar enredar-se amb la càrrega. Hi ha altres explicacions més llegendàries però aquesta sembla la més creïble.
El més divertit de tot és que la transició de l’esquerra a la dreta va ser lenta i no és fins els segles XIX i XX que es van tancant les coses, jo que pensava que era de tota la vida. La curiositat del dia és que l’Estat Espanyol va treure la llei per unificar la conducció per la dreta el 1924, a Barcelona ja es feia, però fins llavors es veu que Madrid conduïa per l’esquerra, eps! que no parlo de política (almenys això diuen les fonts que he mirat però a Internet ja se sap).
Si algun dia teniu l’oportunitat de provar de conduir per l’esquerra, i que sigui legal, no la deixeu escapar, pot arribar a ser molt divertit recordar com et senties quan començaves a conduir, però aquesta vegada us asseguro que aprens abans.
Web 1
Web 2

No means No

Ja han passat uns dies des del 12 de juny que es va fer el referèndum sobre el Tractat de Lisboa i encara cueja. La bufetada que s’han endut a Brussel·les no ha estat petita, el Tractat ha de ser ratificat pels 27 i l’únic país que no ho ha passat per un simple tràmit parlamentari, va i diu que No.

Es maneguen moltes possibles solucions que ja haureu llegit als diaris, si us ho heu mirat per sobre, però ara per ara la cosa està difícil, per que si els primers dies la que més força tenia era la de repetir la votació, ara que han segut a pensar un moment, veuen que no tenen excusa per fer-ho. La participació d’un 53% de l’electorat és fins i tot alta, si pensem que és una consulta sobre Europa.

Ara per ara, només cal esperar alguna barbaritat del nostre amic Sarkozy, suposo que això de que 800.000 persones aturin Europa quan ell està de “presi” no s’ho ha pres molt bé. Sense comentaris davant aquest possible argument, encara no han entès molt bé les regles del joc, això que són les seves. Com preguntava un periodista a una representant de la UE: “Quantes vegades canviareu d’estratègia, per aconseguir el vostre objectiu?”

Encara que sembli estrany, crec que el No ha guanyat molta força sobretot quan van ser conscients que eren els únics que tenien la possibilitat de dir que No. Probablement, si hi hagués més consultes a la resta d’Europa el resultat hauria estat prou diferent, una espècie de sentiment de responsabilitat.

En definitiva, la propietat privada encara existeix, hem d’anar a treballar cada dia... Per a que us feu una idea, som a la revetlla del Solstici d’Estiu a 14 graus, plovent, amb aire... Irlanda continua sent la mateixa, amb les seves coses bones i amb les que no ho són tant. Però que recordin que: No means No, que diuen per aquí.

Vote No!

Últimament he deixat bastant de banda el blog, en part per falta de temps i de tant en tant per vagància, però també s’hi val fer el dropo, no? Després d’aquest post tornaré a estar segurament uns quants dies desaparegut, però a partir de la segona setmana de juny intentaré tornar a tenir una mica periodicitat.

Però deixant les justificacions, avui toca una mica d’actualitat irlandesa, tot i que tampoc semblen excessivament preocupats i això que el proper 12 juny voten en referèndum el Tractat de Lisboa, l’hereu de la nostra estimada Constitució Europea després que la tombessin a França i Holanda.

I per què semblen poc preocupats? Doncs, deixant de banda els diferents cartells de Vote Yes i Vote No que puguis que trobar pel carrer, l’ambient està encara més apagat del que vam viure nosaltres durant el referèndum de la Constitució Europea. Gairebé ningú en parla, cosa que tampoc m’hauria d’estranyar gaire, però és que ni els diaris en parlen, el que és encara més xocant, és que per saber el posicionament d’alguns dels partits parlamentaris has de rebuscar en la seva pàgina web, com si amaguessin que voten que sí (són els que més ho amaguen).

Tots els partits parlamentaris, exceptuant el Sinn Féin, demanen el vot pel sí, tot i que com comentava per exemple els Verds o els Laboristes sembla que se n’amaguin. En aquestes esferes el debat no és el que a mi més m’interessa, això ho dic perquè aquí a Irlanda la campanya pel sí o el no s’ha enfocat molt més en el sentit de no perdre una suposada sobirania i arrels irlandeses que no pas en el que de veritat suposa aquest tractat.

De fet, si Irlanda es l’únic país que vota el Tractat és per què la seva constitució impedeix cedir poders sense una consulta prèvia a la població, per exemple van ser també els únics en votar el Tractat de Niça, que van votar dos cops perquè el primer va sortir que no, toma ya!

És per això que els sí es defensa amb la boca petita. Així doncs, els únics que plantegen les retallades de drets per la classe treballadora, la liberalització o la falta d’una política ecològica són el Sinn Féin, tot i que donen més ímpetu als arguments sobiranistes, i la campanya portada per moviments socials, associacions i petits partits polítics.

Però les campanyes pel no que més pressupost tenen són per exemple algunes associacions catòliques que diuen que el Tracta posa en perill la família, sí aquí també n’hi ha de pirats d’aquests. També per exemple estan els nostres amics ultraliberals “No al Tracta de Lisboa, No més impostos” però si és el segon país del Unió Europea que menys impostos directes es paguen!

Com podeu veure no ens tenen res a envejar. Aquesta situació em recorda molt a la viscuda a Catalunya fa tres anys, els arguments que es poden veure i sentir tant per una banda com per l’altra dels principals partits són nefastos, la desinformació general és absoluta i tot està com amaga,t com si el proper 12 de juny no fessin res, que són els únics que poden dir que no!

I per què veieu la qualitat de la campanya aquests són els cartells de les joventuts del Fine Gael, un dels socis de govern.

Primer de Maig, res a celebrar? Això s'han cregut

Avui és el Primer de Maig (almenys mentre escric aquestes línies), aquest dia ,que tot i que a Irlanda sigui pràcticament ignorat, a mi no se m’oblida. Avui potser li toca una mica el rebre al país que tantes alabances s’havia emportat fins ara en aquest blog. Per començar aquí el dia 1 de maig no és festa, deu ser l’únic país juntament amb EUA que això passa, el dia festiu és el primer dilluns de maig. Això ha portat a que el dia sigui pràcticament oblidat i en general no se sap el que es celebra el dia d’avui. M’ha xocat com pot arribar de ser de determinant el fet de saber que no treballarem un dia a l’any, per recordar que hi ha una cosa que es diu classe obrera i que potser en formem part. A Irlanda ja no hi ha ni el dia per parar-se a reflexionar-ho, això sí et dono el dilluns següent perquè no diguis que no tens dies de festa.

Deixant la petita decepció, avui crec que toca dedicar el post a dinar unes pinzellades sobre la legislació laboral que ara m’afecta. Òbviament encara no tinc ni punyetera idea, però crec que em puc atrevir a parlar d’alguns punts bàsics.

No sabia si començar o acabar amb una de les parts que suposo que interessaran més, és a dir el Salari Mínim Interprofessional (Minimum Wage). Però finalment serà la primera, el mínim que en teoria t’haurien de pagar a Irlanda són 8’65 euros l’hora (amb la jornada laboral de l’Estat Espanyol serien uns 1385 euros) pràcticament nets perquè el salari mínim no paga gairebé impostos, amb totes les conseqüències que això pot tenir com pagar per anar al metge o pagar més impostos indirectes. Tot i aquestes últimes apreciacions us puc garantir que la vida amb aquest sou és bastant més còmoda que amb els 600 de mínim que tothom coneix. Així que a posar-se les piles.

A posar-se les piles però sense baixar la guàrdia. Per què, com ara espero que veieu, aquí crec que la legislació laboral és, en general, bastant més liberal que l’espanyola i encara ens voldran canviar gat per llebre. Ara recordo algú que durant molts anys em va dir que la legislació laboral de l’Estat Espanyol era de les millors d’Europa sense mirar l’SMI, potser tenia part de raó com ara veurem, però això no vol dir que ja en tinguem prou.

Per començar, abans ja he comentat que tocava si tenies un refredat, no haver-te passat de despeses i tenir uns 60 euros preparats, però en realitat la culpa és nostra per no haver contractat una meravellosa assegurança. Aquesta és una de les perles però n’hi ha més, una altre part destacable és que la jornada laboral és de 48 hores, tot i que ja em sembla bèstia el que més m’ha sorprès ha estat que no ha sigut fins l’any 2000, el 1998 la jornada era de 60 hores i el 1999 de 55. Realment a Irlanda queda molta més feina per fer.

Aquest és un país de contrastos, com ja he dit altres vegades, perquè una altre és que a la vegada que potencien els estudis amb molt bones beques (fins i tot una espècie de beques salari) l’edat mínima per treballar és els 14 anys, però s’ha d’anotar que amb bastants limitacions. Potser no és la contradicció més important però ja tinc una curiositat més per investigar.

En quant els contractes bàsicament n’hi ha dos, el Contract of Service quan ets contractat directament per l’empresa en la que treballes i el Contract for Service, on ets contractat per una agència. Aquí, el que em va cridar l’atenció va ser que les Agències de Contractació (ETT) estan legislades des de 1971, molt abans que la llei espanyola sobre les ETT’s que és de 1997. Però aquesta és bona, no? Bé crec que també vol dir que als nostres amics de la burgesia se’ls hi va acudir molt abans aquest lucratiu negoci.

En realitat hi hauria moltes més coses a explicar però em sembla que això ja comença a fer-se llarg i tampoc cal posar-se pesat. Tot i que si algú vol saber-ne més, accepto preguntes, que probablement no pugui respondre sense llegir-me un document molt divertit i amè que he trobat. Però doneu-me uns dies i ja estarà llest.

Tot i que em quedi amb les ganes, seguint amb la política d’aquest blog no posaré valoracions més o menys profundes o serioses, no penso fer cap manifest. Però no em penso estar de felicitar a tota la Classe Treballadora i de animar a tothom a continuar amb la lluita a tot arreu per millorar les condicions de treball, siguis del país que siguis i treballis al país que treballis.

VISCA LA LLUITA DE LA CLASSE TREBALLADORA,

VISCA EL PRIMER DE MAIG

No està malament per acabar les vacances

Noves circumstàncies personals m’han impedit actualitzar el blog últimament, però no, encara no ho he deixat. Després de passar les meves vacances més llargues en molts anys, per casualitats de la vida, el meu últim cap de setmana de “llibertat” em va servir per fer la primera ruta per Irlanda.

El viatge en qüestió, va consistir en vorejar completament les penínsules de Kerry i Dingle. La més coneguda és la primera, de fet la zona és coneguda com el Ring of Kerry i és molt fàcil haver d’apartar-te vàries vegades per deixar passar autobusos plens de turistes. Estan al sud-oest de la illa i aquí tot i que tot està a prop es triga el doble en arribar a qualsevol lloc, jo no sé on han fotut les subvencions de la UE.

Just a l’entrada de la Península de Kerry està el Parc Natural de Killarnye, és un lloc espectacular. No hi vam de dedicar gaire temps, vam arribar que es feia fosc i de fet el pla del viatge era veure el màxim de coses en el menys temps possible, en definitiva, no baixar del cotxe. Va ser suficient aixecar-se el dissabte amb unes vistes increïbles, tot i que després de deixar-nos l’esquena en les pedres del Parc, que sigui maco no vol dir que les pedres siguib còmodes.

A aquestes dues penínsules, a diferència del nord de la illa, es troben unes platges que no te les acabes amb la vista, sembla més el Carib que Irlanda, si no fos pel fred. També hi ha penya-segats d’aquests que fan “perdre l’alè” , tot i que sense arribar a l’espectacularitat dels del nord que algun coneixeré. Atenció a tothom que li agradi tirar fotos perquè us podeu avorrir.

A part dels paisatges es poden veure algunes restes de les cultures pre-cristianes, runes de castells i pobles abandonats durant la “Great Famine” a més de una estàtua de Chaplin a un dels pobles que vas passant. Com veieu no falta de res.

En definitiva en un cap de setmana crec que només tens temps a adonar-te que allò és una passada, però no per gaudir-ho i pair-ho, crec que encara hi haurà temps per fer més visites per allà baix.