No means No

Ja han passat uns dies des del 12 de juny que es va fer el referèndum sobre el Tractat de Lisboa i encara cueja. La bufetada que s’han endut a Brussel·les no ha estat petita, el Tractat ha de ser ratificat pels 27 i l’únic país que no ho ha passat per un simple tràmit parlamentari, va i diu que No.

Es maneguen moltes possibles solucions que ja haureu llegit als diaris, si us ho heu mirat per sobre, però ara per ara la cosa està difícil, per que si els primers dies la que més força tenia era la de repetir la votació, ara que han segut a pensar un moment, veuen que no tenen excusa per fer-ho. La participació d’un 53% de l’electorat és fins i tot alta, si pensem que és una consulta sobre Europa.

Ara per ara, només cal esperar alguna barbaritat del nostre amic Sarkozy, suposo que això de que 800.000 persones aturin Europa quan ell està de “presi” no s’ho ha pres molt bé. Sense comentaris davant aquest possible argument, encara no han entès molt bé les regles del joc, això que són les seves. Com preguntava un periodista a una representant de la UE: “Quantes vegades canviareu d’estratègia, per aconseguir el vostre objectiu?”

Encara que sembli estrany, crec que el No ha guanyat molta força sobretot quan van ser conscients que eren els únics que tenien la possibilitat de dir que No. Probablement, si hi hagués més consultes a la resta d’Europa el resultat hauria estat prou diferent, una espècie de sentiment de responsabilitat.

En definitiva, la propietat privada encara existeix, hem d’anar a treballar cada dia... Per a que us feu una idea, som a la revetlla del Solstici d’Estiu a 14 graus, plovent, amb aire... Irlanda continua sent la mateixa, amb les seves coses bones i amb les que no ho són tant. Però que recordin que: No means No, que diuen per aquí.