Paddy, t'estimo!! (Com en Puyal diria)

Ja fa uns mesos estava llegint com cada dijous The Galway Advertiser, el diari local d'aquesta ciutat que de moment m'allotja. Mentre passava fulles fent veure que entenia el que llegia, quina és la meva sorpresa que en un dels titulars entenia una paraula: The man who saved Barcelona Football Club. En aquell moment vaig decidir que calia fer un petit esforç i no només fer veure que llegia. M'ho vaig passar com un nen amb una joguina nova, l'autor s'havia quedat ben ample escrivint allò. Amb frases tant memorables com: Real Madrid (Franco's team) finished second, com no m'ho havia de passar bé?

Però de què parla? Bé, doncs es tracta d'un senyor irlandès Paddy O'Connell, com no s'havia de dir Paddy, que entrenava el Barça quan la Guerra Civil va esclatar. La qüestió és que, com molts ja deveu saber, el Barça estava arruïnat i va rebre una oferta per fer una gira per Mèxic i els EUA, cosa que el va salvar i pel que diuen ell va ser un dels artífex de que aquesta oferta arribés. Així que, com molts i moltes de vosaltres, li estaré eternament agraït.

L'article en si és millor que moltes de les tires còmiques que podeu llegir, sobretot per aquest caràcter heroic que li dona. De totes formes, si us molesteu a escriure el seu nom al nostre estimat Google, ja si que és per pixar-se de riure, vaig trobar un altre article a El Pais que també deunidó, perquè a més també és un heroi pels seguidors del Betis, ell era l'entrenador quan van guanyar la que fins ara és la seva única lliga. De fet a aquest senyor sembla que no li van faltar gaires equips per entrenar, potser només el Madrid, suposo que perquè al nostre Tito Paco no li faria gaire gràcia que un republicà fill de família nacionalista entrenés, el que com diu l'autor de l'article, era el seu equip.

Crec que el millor que podeu fer és intentar llegir els articles i ja si voleu la Wikipedia, perque per on va passar el nostre amic Paddy va deixar petjada. M'estan donant ganes d'escriure la seva biografia.

El que segur que faré quan vagi a Dènia és beure una bona pinta de Guiness al Pub Irlandès Paddy O'Connell.

The man who saved Barcelona Football Club

La increible liga de Mr. O'Connell

Pattrick O'Connell (Wikipedia)

Millor tard...

Feia bastant temps que no escrivia res però ja fa uns mesos algú em va demanar que escrigués sobre un tema i les circumstàncies a més de les dates en les que estem han fet que torni per aquí.

D'aquí uns dies, el 8 de març, es celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora i tot i que la intenció no era fer coincidir aquest post amb la celebració, al final serà així. Ja aviso que em declaro un gran desconeixedor del tema inclús a Catalunya, a part de les conviccions que pugui tenir, però intentaré explicar una mica per sobre, amb la poca informació que he recollit, quina ha estat i quina és la situació de la dona a Irlanda.

Comencem pel principi, la República de Irlanda, per si no ho havia dit abans, existeix des de 1922, abans formava part del Regne Unit, casualitats de la vida la Constitució d'Irlanda és del 6 de desembre, us sona? Això venia, perquè ja a la Carta Magna van incloure que cap ciutadà/na irlandès/a pot ser discriminat per raons de religió o sexe, això el que vol dir és que les irlandeses ja van poder votar en el que va ser el naixement de la República de Irlanda.

El començament no va estar malament però com ja sabem la societat era la que era, i és la que és, i no tot són flors i violes. Com bon país catòlic les dones havien d'estar a casa procreant i cuidant de la família.

Pel que fa a la protecció de la dona en matèria laboral, les lleis brillen per la seva absència i de forma similar a Espanya només s'hi refereixen a les lleis de la protecció de la família. No és fins l'Anti-discrimination Act (1974) i l'Employment Equality Act (1977) que és prohibeix directament la discriminació per raó de sexe en matèria laboral. Això, de fet va ser un dels atractius per inversions estrangeres que van arribar en els anys 60, així podem trobar com a les indústries estrangeres hi havia moltes més dones treballant que a les nacionals, i no precisament perquè fossin molt progres, si no perquè contractar una dona era molt més econòmic. Avui aquesta llei de 1977 ha estat reemplaçada re la Employment Equality Act de 1998.

Així, i saltant-nos unes quantes cosetes pel mig, arribem al moment actual. Les dones, i soposo que no sorprenc a ningú, continuen discrimandes clarament tant socialment com laboral. Socialment, per exemple, tot i que tinguin una dona presidenta, continuen sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Per a que serveixi com a mostra, a les Trade Unions són un 45% de l'afiliació, però només ocupen un 25% de les responsabilitats i òbviament, cap d'elles és la secretària general.

Un altre barem que acostumem a fer servir per saber quina és la situació de les dones respecte dels homes en matèria laboral seria la diferència salarial. A Irlanda és una de les més altes d'Europa, només una mica per sobre de l'espanyola, en aquest cas sobrepassa una mica el 25%, mentre a l'Estat Espanyol es queda una mica per sota. Com a nota personal dir que jo cobrava gairebé la meitat del que cobren de mitjana les dones a Irlanda, sense comentaris.

A part de la discriminació laboral, existeix també per desgràcia la violència de gènere. Aquí tampoc se'n lliuren. Els números aquí, com a casa, esgarrifen, tot i que com podreu veure són bastant més baixos, però només cal pensar que Irlanda té només una desena part de la població espanyola. Des de 1996 fins el 2003 van assassinar 109 dones, 72 d'elles a casa i només el 2003 la Garda va rebre més 8000 trucades denunciant maltractaments d'alguna mena. Les dades són una mica antigues però és la única cosa que he pogut trobar, de fet us passo l'enllaç de l'estudi a on trobareu més coses. No crec que fins ara hagin canviat gaire les coses, més tenint en compte del país que estic parlant, on per desgràcia ja he pogut ser testimoni d'algun que altre cas de tios que tenen la mà més llarga del que toca. En aquest cas sembla l'estat tampoc s'ha posat les piles i aquí encara s'hi parla menys, suposo que és quelcom que sempre es vol amagar.

Bé tot i aquestes “optimistes” dades sembla que ningú mou peça, em sona, però sembla que la crisi econòmica és més interessant per la premsa, tot i que ningú pensa que la situació econòmica actual, com totes les crisis capitalistes, afectarà a les mes desafavorides i desafavorits, entre qui com salta a la vista estan les dones.

Aprofito per felicitar-vos a totes el 8 de març i a veure si de una vegada per totes acabem amb aquesta merda que es que fa posar de mala llet.

Alguns enllaços:
- Justice and Accountability: Stop Violence Against Women-report summary
- Equal Pay - Overview Analysis
- The State and Women in the Economy

El país de les aixetes obertes

Si hi ha una cosa que em posa nerviós es veure aixetes obertes, de fet després dels últims estius crec que la majoria de nosaltres ens passa. Doncs si hi ha una cosa fàcil de trobar-se per aquestes contrades són aixetes que no tanquen bé o directament obertes.

Aquesta “poca cultura de l’aigua” és si més no comprensible, bàsicament per dos motius. Per una banda, com tothom ja deu saber, no és aquest un país on es trobi a faltar la pluja, personalment crec que plou massa i tot però llavors no seria Irlanda. Per altra banda, i pot ser el que més pesa, no hi ha impost domèstic de l’aigua, en definitiva que a casa és gratis.
Llavors em va venir la gran pregunta, qui paga l’aigua? “La Guiness” em van dir, sonava bé, amb l’aigua que deuen gastar... i en realitat tampoc és cap mentida, només paguen el impost de l’aigua (0,96€ metre cúbic) les empreses, escoles, hospitals... Sovint escoltes això de que amb la quantitat que tenen és normal, però i portar-la fins a casa en condicions? Això no és gratis.
Sona estrany no?, és l’únic país de la UE que no paga. La cosa bé de lluny l’any 77 es va abolir el impost, després l’any 1983 traspassen el marron de decidir i el 1994 l’ajuntament de Dublín s’ho va pensar i ja es va liar. Fins el 1997 hi va haver protestes quan el Govern va decidir abolir la taxa domèstica definitivament a tota la nació.
La veritat és que, tot i que Irlanda passarà a tenir una certa importància estratègica a Europa pel tema de l’aigua, els números no ajuden. La UE ja ha cridat alguna vegada l’atenció Irlanda pel tema de l’aigua, la mitjana de consum d’aigua prou alta (però més baixa que l’espanyola) i a més el tractament que se’n fa és molt dolent degut a les poques inversions que s’han fet. Per exemple ara a Galway hi ha més obres que a Barcelona, estan canviant tot el sistema, perquè l’aigua té plom de tant vell que és.
La veritat és que no tinc gaire idea sobre el tema i per aquest motiu no gosaria dir que el més normal és que paguessin, òbviament hauria de ser segons consums i rendes. Com a mínim s’hauria de fer més pedagogia. I que consti que casa encara queda molt per fer, sobretot pensant que almenys aquí hi ha el recurs per poder-lo malgastar.
Aquí us passo alguns enllaços on explica com funciona i un altre que explica perquè s’hauria de pagar:
- Abolition of domestic charges water in Ireland
- Water suplition and sanitition in Ireland
- Taxation in the Republic of Ireland

Trick or Treat

Quina va ser la meva sorpresa fa unes setmanes quan la gent em va començar a preguntar que faria per Halloween, “i quan és?” aquesta va ser la meva primera resposta, perdoneu la meva incultura però mai m’havia atret especialment aquesta festa i no sabia ni que era el mateix dia que les castanyes i els panellets. Suposo que la pudor a yanqui encara feia que mirés aquesta festa amb més ràbia.
“Però com és que aquí tothom estigui planificant la disfressa a tres setmanes vista, comprant complements per internet i gairebé obligant-me a fer el que jo no feia ni per carnestoltes?” em preguntava jo. Doncs resulta que aquesta festa no té el seu origen als EEUU sinó que és d’origen celta. Una altra discussió serà perquè a Barcelona cada dia trobem més gent que ho celebra, aquí si que suposo que la culpa la té l’extensió del mode de vida yanqui per tot el món.
Doncs sí, els celtes celebraven el Samhein, celebraven el final de l’estiu i l’any nou quan havien acabat totes les collites. Tradicionalment decoraven les cases amb osos i amb objectes més aviat desagradables per espantar els esperits. Més tard el Papa Gregori III (s. VIII), segurament amb la santa mania de tapar festes paganes amb altres catòliques, va passar el “All Hallows’ even” (Dia de Tots els Sants) al 1 de novembre, d’aquí el nom Halloween.
Tot i que la forma que té avui la festa ja és una fusió de diferents tradicions i costums de diferents llocs, està clar que Irlanda és una de les festes més importants de l’any, van ser els emigrants irlandesos els que van portar la festa a l’altre continent. Però la prova més clara és que ni les escoles obren en tota la setmana, això és el que personalment més em va molestar, us puc assegurar que els nens no són gens simpàtics demanant xocolates calentes.

Money, money...

Passades les setmanetes de cultura, amb exposicions, concerts, obres de teatre o parades, com ja vaig advertir a l’anterior post, arriba el vici i la corrupció. Després de veure passar per la ciutat antigues estrelles dels 80 com Blondie i de més noves com The Dandy Warhols, cosa que va servir a Galway per recollir uns quants milions d’euros, vint i quatre deia ahir la premsa. Ara toca recollir diners de una forma menys eufemística, és a dir els turistes aquesta setmana no arriben a la ciutat a cultivar-se i de pas deixen uns calerons, si no que directament venen a deixar-se’ls a les carreres de cavalls, entre altres coses.

Pel que diuen els que solen viure a la ciutat aquest esdeveniment tots els anys, els camells i els amagats negocis de prostitució fan el seu agost a la última setmana de juliol, any rere any. La ciutat ha canviat totalment d’aspecte. Si fas una volta pel centre de la ciutat, els hippies que estaven a totes bandes la setmana passada, han deixat pas a les corbates i les pameles, quin glamour aquest de passejar sota la pluja amb les sabates més incòmodes que vas trobar a la tenda, és divertit veure les noies intentant mantenir l’equilibri entre les pedres de Shop Street.

Deixant el peculiar color que adquireix la ciutat aquests dies, la Race Week no deixa de ser la màxima expressió, les carreres de Galway són les més importants de Irlanda, de la combinació de dues tradicions molt arrelades al país, els cavalls i les apostes. Tot i que aquestes carreres no deixen de ser una tradició clarament burgesa, sobretot per l’ostentació de l’esdeveniment, entre les classes populars irlandeses les apostes sempre han estat a l’ordre del dia. En els vaixells dels emigrants que anaven cap a Amèrica, les apostes eren una de les distraccions a coberta, a part de tenir l’aposta més important del viatge, posar dia i hora a l’arribada a la nova terra.

Així que jo he decidit continuar amb la meva immersió però conservant l’essència, d’aquí unes hores estaré apostant als cavalls entre vestits de disseny, però això si jo amb polar, texans i bambes, només per mantenir la quota popular.

Va de cultura

Tot i que l’estiu irlandès és meteorològicament bastant més dur que a Catalunya, no vol dir que el més típic sigui quedar-se tot el dia tancats a casa, mirant com van passant els dies mentre plou. Així doncs, el més de juliol a Galway és el més atapeït d’activitats.
Diversos festivals de música i cinema han tingut lloc des de finals de juliol fins ara, tot i que la feina no m’ha permès anar a tots els que hauria volgut, els que hi vaig anar no van decebre. Això sí, tenint en comte que Galway no és Barcelona i per tant no s’hi val comparar.
Ara estem de ple en el Galway Arts Festival, sens dubte el més important de tot l’any a Galway, de fet és el que fa que Galway sigui coneguda com la capital cultural de Irlanda. El festival fa ja trenta anys que es celebra i durant quinze dies omple la ciutat d’exposicions, concerts, obres de teatre, circ...
Aquest festival és una de les atraccions turístiques més importants de la ciutat i pel que sembla assoleixen l’objectiu. Les entrades a molts dels espectacles estan esgotades amb bastant antelació, de fet he estat víctima d’això, i Shop Street recorda a vegades Portal de l’Àngel.
Així doncs, aquestes dues setmanes toca cultura, per gaudir amb la oïda i amb la vista i de moment val la pena. Perquè això sí, la setmana del pecat (això queda molt catòlic) arriba just després, és la Race Week, on Galway es torna a omplir a vesar però aquesta vegada per apostar a les carreres de cavalls i gastar-te el que guanyis als pubs.
De moment no tinc cap foto del festival per adjuntar al post, però prometo que quan aconsegueixi alguna que valgui la pena l’afegeixo.

Maikel

Aquest és un video que van gravar uns col·legues que corrien per aquí, algú que altre encara queda, i una promesa és una promesa...
Tingueu en comte que aquesta sera la cançó de l'estiu!!