lunes, 28 de junio de 2010

Sucre: la lucha contra la impunidad


En el noroeste colombiano, se cuela con su forma estirada hasta el Mar Caribe el Departamento de Sucre. Situado entre los departamentos de Córdoba y Bolívar esta zona de Colombia con una economía eminentemente ganadera ha sido azotada desde hace años por la violencia que sufre el país.

Su situación estratégica con corredores naturales que llegan desde el interior del país hasta el mar, el paso de varios oleoductos y la gran extensión de tierras fértiles para la plantación de materias primas de agrocombustibles, han hecho de Sucre un departamento atractivo para el narcotráfico, multinacionales y países extranjeros, trayendo consigo unas consecuencias nefastas para la población civil sucreña. La estrategia de estos agentes interesados en la explotación económica de la región ha sido, como en otras zonas del país, conseguir el control de este territorio costase lo que costase, intentando desplazar la población que ocupa esos territorios y evitar a toda costa que se pudieran organizar de forma que supusieran un obstáculo para sus objetivos.

Una vez más, que todos ellos pusieran los ojos en este departamento sólo trajo a estas tierras algunos de los más sangrientos acontecimientos en la triste historia reciente de Colombia. Desde los años 90 los ataques a la población civil se sucedieron: asesinatos y amenazas a líderes y personas dedicadas a la defensa de los derechos humanos pasaron a ser el pan de cada día, culminando en las matanzas más numerosas cuando en el año 2000 el campesinado vio como 42 de sus compañeros y compañeras fueron asesinados en Ovejas, 15 personas fueron masacradas poco después en Macayepo y en el año 2001 en El Chengue 31 más fuerona asesinadas, estos son sólo algunos ejemplos de lo que la población veía como se acentuaba día a día. El delito de todas estas personas fue intentar defender sus derechos ante los intereses de unos fantasmagóricos poderosos, que vieron en el paramilitarismo de las AUC una herramienta útil con la que controlar la población civil.

En el año 2006, desde la experiencia de diferentes organizaciones de derechos humanos, sociales y de oposición política de la región y fruto de la presión y abusos de los que eran víctimas surgió el Capítulo Sucre del Movice. Éste realizó su primera gran movilización convocando una marcha en Sicelejo, capital del departamento, contra la reactivación del paramilitarismo en la zona. A partir de ese momento el Capítulo pasó a ser un objetivo para los paramilitares y las amenazas y agresiones no han cesado. De hecho ya en el mismo 2006 la Comisión Interamericana de Derechos Humanos declaró medidas cautelares para 17 líderes de Sucre que constaban en una lista encontrada a los paramilitares.

Desde entonces los actos de denuncia que ha realizado el capítulo en la región no han cesado, haciendo por ejemplo varias audiencias multitudinarias en las que se denunciaba la relación de varios de los cargos electos del departamento con el paramilitarismo. Otro ejemplo, es la configuración de una Comisión Ética que busca el esclarecimiento de la verdad y el fin de la impunidad. El tiempo les dio la razón, a día de hoy Sucre es el departamento que tiene más políticos encarcelados por vínculos con las estructuras paramilitares. El caso más conocido es el del senador Alvaro García Romero que fue condenado a 40 años de prisión tras encontrarle culpable, entre otros cargos, de la participación en la Masacre de Macayepo. Aún así la lucha contra la parapolítica no se da ni mucho menos por acabada, ya que numerosas personas que hoy ocupan cargos públicos tienen o han tenido relaciones con la estructura paramilitar.

Este trabajo de denuncia y sensibilización ha tenido sus frutos, pero también graves consecuencias para las personas que lideran el MOVICE en Sucre. Se han contabilizado más de 50 denuncias entre amenazas, agresiones físicas, allanamientos ilegales e incluso varios asesinatos, desencadenando el desplazamiento de varias de estas personas, todo ello desde su cercana fundación.

Todas estas personas cometieron el delito de un día decidir que hay que denunciar la violencia sistemática de la que son víctimas los habitantes, no sólo de Sucre, sino de todo el país. Decidieron denunciar los intereses de multinacionales, gobiernos extranjeros y elites locales. Pasando pues a ser una molestia que algunos pensaron debía ser erradicada.

En estas últimas semanas hemos tenido que ver como de nuevo el MOVICE en Sucre volvía a ser duramente golpeado por estos intereses, ya que además de las amenazas que ha venido sufriendo contra su vida Ingrid Vergara y que ya ha denunciado reiteradamente, tuvimos que ver como Rogelio Martínez fue asesinado. Rogelio fue uno de los líderes del capítulo y que lideraba la campaña para poder recuperar la finca de la Alemania que en su día había sido confiscada por los parmilitares del Frente Heroes de Montes de María.

Cuando las amenazas y asesinatos no son suficientes para amedrentar a la población se utilizan si cabe otras estrategias si cabe más crueles, ya que el estado participa de forma directa en esta estrategia del miedo con las judicializaciones. Prueba de ello es el caso de Marcelo Agámez, incansable luchador por los derechos humanos que ahora comparte patio de la cárcel con los que paso su vida denunciando, los paramilitares. En noviembre de 2008 fue detenido y acusado de colaboración con las AUC tras un allanamiento ilegal a su casa, desde entonces se han sucedido las denuncias al proceso por las irregularidades que multitud de organizaciones de derechos humanos han venido denunciando, a pesar de ello Carmelo sigue compartiendo celda con los que amenzaban de atentar contra su vida.

El Capítulo Sucre del MOVICE, es pues un ejemplo sintomático de la situación que viven los defensores y defensoras de derechos humanos en el país en general y Sucre en concreto.

Un año de resistencia en el Refugio Humanitario del Catatumbo


Durante la pasada década, la región del Catatumbo fue una de las más castigadas por el paramilitarismo y el consecuente desplazamiento que esto comportó. La región quedó prácticamente despoblada de campesinos. Es difícil encontrar alguien que de una forma u otra no sufriera en carne propia esta situación. A partir de la “desmovilización” de los grupos paramilitares muchas familias empezaron a retornar a la que había sido su casa, pero esto no quería decir que sus problemas hubieran acabado.

El Catatumbo es una región con abundantes riquezas naturales que lo hacen muy atractivo a los megaproyectos de explotación. El petroleo ya hace décadas que es explotado y ahora que ya está prácticamente agotado, llegan otros grandes planes de explotación de este territorio. Las multinacionales y el gobierno se han fijado en las grandes reservas de carbón que se conoce allá existen, proyectando una gran mina a cielo abierto que tendría un gran impacto ambiental. También hay planes de explotar el coltán, material muy preciado ya que se usa para la fabricación de diferentes productos tecnológicos. A todo esto también podríamos sumarle las grandes reservas de agua que hacen de esta región un pastel muy suculento.

De esta forma si en la década pasada los campesinos sufrieron el azote del paramilitarismo ahora les toca con la presión directa del gobierno y las multinacionales, que a través del Plan Colombia están provocando la práctica ruina del campesinado. El cultivo de la coca era la principal fuente de ingresos de la población campesina que ahora ve como con las fumigaciones y las erradicaciones forzadas se están quedando sin alternativas. La falta total de infraestructuras hace imposible que ningún otro cultivo sea rentable, además de que las fumigaciones arruinaron también los cultivos de pancoger quedando miles de familias sin ningún sustento.

La militarización de la región por la presencia guerrillera y la importancia estratégica por ser fronteriza con Venezuela, además de las explotaciones petroleras, ha traído también abusos en forma de falsos positivos, empadronamientos y otras formas de intimidación, que hacen la vida insostenible.

Todo esto ha llevado al campesinado a organizarse.Un ejemplo de ello es la Asociación Campesina del Catatumbo, que en sus apenas cinco años de vida se ha extendido rápidamente por la región y ha pasado a ser un referente para todos en el Catatumbo.

Un claro ejemplo de organización campesina durante este último año ha sido la instalación del Refugio Humanitario del Catatumbo en la vereda de Caño Tomás, las fumigaciones, erradicaciones y presión del ejército les llevaron a instalar este territorio de paz, para visualizar el problema humanitario que se estaba viviendo.

El pasado 29 de abril más de medio millar de campesinos y campesinas, junto con multitud de organizaciones que dan apoyo al proceso, se reunieron para conmemorar el primer aniversario de este Refugio. Un año que no ha sido fácil ni para los habitantes de la región ni para la asociación, así que mantener este territorio de paz en condiciones tan adversas ha sido todo un éxito, digno del encuentro que se llevó a cabo.

Este año de vida del Refugio no ha estado exento de intentos de entorpecer su normal funcionamiento. Diferentes grupos armados han intentado acceder al Refugio Humanitario, territorio que el campesinado decidió liberar de armas, cansados de tanta guerra. Además en febrero de 2010 se inició una judicialización masiva del campesinado organizado de la región, vinculándolo con la guerrilla y el narcotráfico con multitud de detenciones y órdenes de captura que afectaron de pleno a ASCAMCAT y al Refugio, como prueban las órdenes de captura contra el presidente de ASCAMCAT, José del Carmen Abril, y el que fue coordinador del Refugio, Jhony Abril Salcedo.

Así que motivación no faltaba a todas las personas que sufrieron los problemas de movilidad de la región para poder llegar al lugar, pero como se repitió numerosas veces a lo largo del duro viaje: “nadie dijo la lucha fuera a ser fácil”.

De esta forma dio inició el evento en las primeras horas del jueves 29 de abril. El acto sirvió para recordar los cuatro ejes principales que llevaron a la instalación del Refugio Humanitario: derechos humanos, propiedad de la tierra, recursos naturales y cultivos de uso ilícito. Se constató que todas esas problemáticas siguen vigentes, si no peor, un año después, justificando pues el trabajo que se ha venido realizando allá mediante la formación y la sensibilización de los pobladores de la región sobre estas problemáticas.

También se aprovechó el evento para dar inició a la campaña contra la criminalización del movimiento campesino: “Libertad para el Catatumbo. No más montajes judiciales.”Uno de los objetivos de la campaña, en palabras de la Secretaria General de ASCAMCAT Olga Quintero es: “que se respete, se dignifique y se reconozca el legítimo y legal trabajo que viene realizando en la defensa y promoción de los Derechos Humanos la asociación campesina (ASCAMCAT)” y que cesen el señalamiento y persecución al que están siendo sometidos por las denuncias y movilización del campesinado que han llevado a cabo. A día de hoy esto ha cambiado, el proceso judicial se ha empezado a desmoronar y a pesar de que sigue adelante, los detenidos han sido liberados y levantadas las órdenes de captura. A pesar de esto, ASCAMCAT ya ha manifestado su idea de seguir adelante con la campaña, ya que ahora toca exigir responsabilidades, además de que el caso aún no ha sido cerrado.

También hubo lugar durante el día para poder ver la solidaridad que la situación vivida por ASCAMCAT y el campesinado del Catatumbo ha despertado. Las diferentes organizaciones invitadas y otras muchas que no pudieron asistir brindaron su más sincero apoyo a las luchas que haya se están llevando a cabo.

Después del apretado día que se clausuró con una rueda de prensa en la que participaron numerosos medios locales, nacionales y alternativos. Al caer la noche empezó la parte más festiva del evento en el que representantes de diferentes comunidades colaboraron para finalizar de la forma más amena la jornada, ya fuera con coplas, bailes o música. Porque a pesar de todo lo citado sí que había que celebrar que el Refugio Humanitario ha cumplido ya un año, siendo una referencia para la región y que muestra la capacidad del pueblo catatumbero para presentar alternativas a la situación que se vive. Un año de trabajo y dignificación campesina que ha pasado a ser una piedra en el zapato para todos aquellos que no cuentan con el campesinado para construir el futuro de la región.

miércoles, 25 de marzo de 2009

Paddy, t'estimo!! (Com en Puyal diria)


Ja fa uns mesos estava llegint com cada dijous The Galway Advertiser, el diari local d'aquesta ciutat que de moment m'allotja. Mentre passava fulles fent veure que entenia el que llegia, quina és la meva sorpresa que en un dels titulars entenia una paraula: The man who saved Barcelona Football Club. En aquell moment vaig decidir que calia fer un petit esforç i no només fer veure que llegia. M'ho vaig passar com un nen amb una joguina nova, l'autor s'havia quedat ben ample escrivint allò. Amb frases tant memorables com: Real Madrid (Franco's team) finished second, com no m'ho havia de passar bé?

Però de què parla? Bé, doncs es tracta d'un senyor irlandès Paddy O'Connell, com no s'havia de dir Paddy, que entrenava el Barça quan la Guerra Civil va esclatar. La qüestió és que, com molts ja deveu saber, el Barça estava arruïnat i va rebre una oferta per fer una gira per Mèxic i els EUA, cosa que el va salvar i pel que diuen ell va ser un dels artífex de que aquesta oferta arribés. Així que, com molts i moltes de vosaltres, li estaré eternament agraït.

L'article en si és millor que moltes de les tires còmiques que podeu llegir, sobretot per aquest caràcter heroic que li dona. De totes formes, si us molesteu a escriure el seu nom al nostre estimat Google, ja si que és per pixar-se de riure, vaig trobar un altre article a El Pais que també deunidó, perquè a més també és un heroi pels seguidors del Betis, ell era l'entrenador quan van guanyar la que fins ara és la seva única lliga. De fet a aquest senyor sembla que no li van faltar gaires equips per entrenar, potser només el Madrid, suposo que perquè al nostre Tito Paco no li faria gaire gràcia que un republicà fill de família nacionalista entrenés, el que com diu l'autor de l'article, era el seu equip.

Crec que el millor que podeu fer és intentar llegir els articles i ja si voleu la Wikipedia, perque per on va passar el nostre amic Paddy va deixar petjada. M'estan donant ganes d'escriure la seva biografia.

El que segur que faré quan vagi a Dènia és beure una bona pinta de Guiness al Pub Irlandès Paddy O'Connell.

The man who saved Barcelona Football Club

La increible liga de Mr. O'Connell


Pattrick O'Connell (Wikipedia)

martes, 3 de marzo de 2009

Millor tard...


Feia bastant temps que no escrivia res però ja fa uns mesos algú em va demanar que escrigués sobre un tema i les circumstàncies a més de les dates en les que estem han fet que torni per aquí.

D'aquí uns dies, el 8 de març, es celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora i tot i que la intenció no era fer coincidir aquest post amb la celebració, al final serà així. Ja aviso que em declaro un gran desconeixedor del tema inclús a Catalunya, a part de les conviccions que pugui tenir, però intentaré explicar una mica per sobre, amb la poca informació que he recollit, quina ha estat i quina és la situació de la dona a Irlanda.

Comencem pel principi, la República de Irlanda, per si no ho havia dit abans, existeix des de 1922, abans formava part del Regne Unit, casualitats de la vida la Constitució d'Irlanda és del 6 de desembre, us sona? Això venia, perquè ja a la Carta Magna van incloure que cap ciutadà/na irlandès/a pot ser discriminat per raons de religió o sexe, això el que vol dir és que les irlandeses ja van poder votar en el que va ser el naixement de la República de Irlanda.

El començament no va estar malament però com ja sabem la societat era la que era, i és la que és, i no tot són flors i violes. Com bon país catòlic les dones havien d'estar a casa procreant i cuidant de la família.

Pel que fa a la protecció de la dona en matèria laboral, les lleis brillen per la seva absència i de forma similar a Espanya només s'hi refereixen a les lleis de la protecció de la família. No és fins l'Anti-discrimination Act (1974) i l'Employment Equality Act (1977) que és prohibeix directament la discriminació per raó de sexe en matèria laboral. Això, de fet va ser un dels atractius per inversions estrangeres que van arribar en els anys 60, així podem trobar com a les indústries estrangeres hi havia moltes més dones treballant que a les nacionals, i no precisament perquè fossin molt progres, si no perquè contractar una dona era molt més econòmic. Avui aquesta llei de 1977 ha estat reemplaçada re la Employment Equality Act de 1998.

Així, i saltant-nos unes quantes cosetes pel mig, arribem al moment actual. Les dones, i soposo que no sorprenc a ningú, continuen discrimandes clarament tant socialment com laboral. Socialment, per exemple, tot i que tinguin una dona presidenta, continuen sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Per a que serveixi com a mostra, a les Trade Unions són un 45% de l'afiliació, però només ocupen un 25% de les responsabilitats i òbviament, cap d'elles és la secretària general.

Un altre barem que acostumem a fer servir per saber quina és la situació de les dones respecte dels homes en matèria laboral seria la diferència salarial. A Irlanda és una de les més altes d'Europa, només una mica per sobre de l'espanyola, en aquest cas sobrepassa una mica el 25%, mentre a l'Estat Espanyol es queda una mica per sota. Com a nota personal dir que jo cobrava gairebé la meitat del que cobren de mitjana les dones a Irlanda, sense comentaris.

A part de la discriminació laboral, existeix també per desgràcia la violència de gènere. Aquí tampoc se'n lliuren. Els números aquí, com a casa, esgarrifen, tot i que com podreu veure són bastant més baixos, però només cal pensar que Irlanda té només una desena part de la població espanyola. Des de 1996 fins el 2003 van assassinar 109 dones, 72 d'elles a casa i només el 2003 la Garda va rebre més 8000 trucades denunciant maltractaments d'alguna mena. Les dades són una mica antigues però és la única cosa que he pogut trobar, de fet us passo l'enllaç de l'estudi a on trobareu més coses. No crec que fins ara hagin canviat gaire les coses, més tenint en compte del país que estic parlant, on per desgràcia ja he pogut ser testimoni d'algun que altre cas de tios que tenen la mà més llarga del que toca. En aquest cas sembla l'estat tampoc s'ha posat les piles i aquí encara s'hi parla menys, suposo que és quelcom que sempre es vol amagar.

Bé tot i aquestes “optimistes” dades sembla que ningú mou peça, em sona, però sembla que la crisi econòmica és més interessant per la premsa, tot i que ningú pensa que la situació econòmica actual, com totes les crisis capitalistes, afectarà a les mes desafavorides i desafavorits, entre qui com salta a la vista estan les dones.

Aprofito per felicitar-vos a totes el 8 de març i a veure si de una vegada per totes acabem amb aquesta merda que es que fa posar de mala llet.


Alguns enllaços:
- Justice and Accountability: Stop Violence Against Women-report summary
- Equal Pay - Overview Analysis
- The State and Women in the Economy

sábado, 15 de noviembre de 2008

El país de les aixetes obertes


Si hi ha una cosa que em posa nerviós es veure aixetes obertes, de fet després dels últims estius crec que la majoria de nosaltres ens passa. Doncs si hi ha una cosa fàcil de trobar-se per aquestes contrades són aixetes que no tanquen bé o directament obertes.
Aquesta “poca cultura de l’aigua” és si més no comprensible, bàsicament per dos motius. Per una banda, com tothom ja deu saber, no és aquest un país on es trobi a faltar la pluja, personalment crec que plou massa i tot però llavors no seria Irlanda. Per altra banda, i pot ser el que més pesa, no hi ha impost domèstic de l’aigua, en definitiva que a casa és gratis.
Llavors em va venir la gran pregunta, qui paga l’aigua? “La Guiness” em van dir, sonava bé, amb l’aigua que deuen gastar... i en realitat tampoc és cap mentida, només paguen el impost de l’aigua (0,96€ metre cúbic) les empreses, escoles, hospitals... Sovint escoltes això de que amb la quantitat que tenen és normal, però i portar-la fins a casa en condicions? Això no és gratis.
Sona estrany no?, és l’únic país de la UE que no paga. La cosa bé de lluny l’any 77 es va abolir el impost, després l’any 1983 traspassen el marron de decidir i el 1994 l’ajuntament de Dublín s’ho va pensar i ja es va liar. Fins el 1997 hi va haver protestes quan el Govern va decidir abolir la taxa domèstica definitivament a tota la nació.
La veritat és que, tot i que Irlanda passarà a tenir una certa importància estratègica a Europa pel tema de l’aigua, els números no ajuden. La UE ja ha cridat alguna vegada l’atenció Irlanda pel tema de l’aigua, la mitjana de consum d’aigua prou alta (però més baixa que l’espanyola) i a més el tractament que se’n fa és molt dolent degut a les poques inversions que s’han fet. Per exemple ara a Galway hi ha més obres que a Barcelona, estan canviant tot el sistema, perquè l’aigua té plom de tant vell que és.
La veritat és que no tinc gaire idea sobre el tema i per aquest motiu no gosaria dir que el més normal és que paguessin, òbviament hauria de ser segons consums i rendes. Com a mínim s’hauria de fer més pedagogia. I que consti que casa encara queda molt per fer, sobretot pensant que almenys aquí hi ha el recurs per poder-lo malgastar.
Aquí us passo alguns enllaços on explica com funciona i un altre que explica perquè s’hauria de pagar:
- Abolition of domestic charges water in Ireland
- Water suplition and sanitition in Ireland
- Taxation in the Republic of Ireland

martes, 4 de noviembre de 2008

Trick or Treat


Quina va ser la meva sorpresa fa unes setmanes quan la gent em va començar a preguntar que faria per Halloween, “i quan és?” aquesta va ser la meva primera resposta, perdoneu la meva incultura però mai m’havia atret especialment aquesta festa i no sabia ni que era el mateix dia que les castanyes i els panellets. Suposo que la pudor a yanqui encara feia que mirés aquesta festa amb més ràbia.
“Però com és que aquí tothom estigui planificant la disfressa a tres setmanes vista, comprant complements per internet i gairebé obligant-me a fer el que jo no feia ni per carnestoltes?” em preguntava jo. Doncs resulta que aquesta festa no té el seu origen als EEUU sinó que és d’origen celta. Una altra discussió serà perquè a Barcelona cada dia trobem més gent que ho celebra, aquí si que suposo que la culpa la té l’extensió del mode de vida yanqui per tot el món.
Doncs sí, els celtes celebraven el Samhein, celebraven el final de l’estiu i l’any nou quan havien acabat totes les collites. Tradicionalment decoraven les cases amb osos i amb objectes més aviat desagradables per espantar els esperits. Més tard el Papa Gregori III (s. VIII), segurament amb la santa mania de tapar festes paganes amb altres catòliques, va passar el “All Hallows’ even” (Dia de Tots els Sants) al 1 de novembre, d’aquí el nom Halloween.
Tot i que la forma que té avui la festa ja és una fusió de diferents tradicions i costums de diferents llocs, està clar que Irlanda és una de les festes més importants de l’any, van ser els emigrants irlandesos els que van portar la festa a l’altre continent. Però la prova més clara és que ni les escoles obren en tota la setmana, això és el que personalment més em va molestar, us puc assegurar que els nens no són gens simpàtics demanant xocolates calentes.

viernes, 1 de agosto de 2008

Money, money...


Passades les setmanetes de cultura, amb exposicions, concerts, obres de teatre o parades, com ja vaig advertir a l’anterior post, arriba el vici i la corrupció. Després de veure passar per la ciutat antigues estrelles dels 80 com Blondie i de més noves com The Dandy Warhols, cosa que va servir a Galway per recollir uns quants milions d’euros, vint i quatre deia ahir la premsa. Ara toca recollir diners de una forma menys eufemística, és a dir els turistes aquesta setmana no arriben a la ciutat a cultivar-se i de pas deixen uns calerons, si no que directament venen a deixar-se’ls a les carreres de cavalls, entre altres coses.

Pel que diuen els que solen viure a la ciutat aquest esdeveniment tots els anys, els camells i els amagats negocis de prostitució fan el seu agost a la última setmana de juliol, any rere any. La ciutat ha canviat totalment d’aspecte. Si fas una volta pel centre de la ciutat, els hippies que estaven a totes bandes la setmana passada, han deixat pas a les corbates i les pameles, quin glamour aquest de passejar sota la pluja amb les sabates més incòmodes que vas trobar a la tenda, és divertit veure les noies intentant mantenir l’equilibri entre les pedres de Shop Street.

Deixant el peculiar color que adquireix la ciutat aquests dies, la Race Week no deixa de ser la màxima expressió, les carreres de Galway són les més importants de Irlanda, de la combinació de dues tradicions molt arrelades al país, els cavalls i les apostes. Tot i que aquestes carreres no deixen de ser una tradició clarament burgesa, sobretot per l’ostentació de l’esdeveniment, entre les classes populars irlandeses les apostes sempre han estat a l’ordre del dia. En els vaixells dels emigrants que anaven cap a Amèrica, les apostes eren una de les distraccions a coberta, a part de tenir l’aposta més important del viatge, posar dia i hora a l’arribada a la nova terra.

Així que jo he decidit continuar amb la meva immersió però conservant l’essència, d’aquí unes hores estaré apostant als cavalls entre vestits de disseny, però això si jo amb polar, texans i bambes, només per mantenir la quota popular.