Això si que és irish

Aquestes vacances de primavera (abans coneguda com a Setmana Santa, de totes maneres en el meu cas és ben segur que de santa no en va tenir res) van ser una continuació del que ja venen sent les meves vacances més llargues en els últims 8 anys. Les vaig passar buscant feina, descansant i sortint a prendre alguna cosa, que tampoc està malament. El dissabte em vaig poder permetre fer una mica de turisme, gràcies a l’oferta de un dels companys de casa per anar a fer un vol amb el cotxe a recuperar-nos de la nit anterior.

Vam agafar el cotxe i jo no tenia ni idea de on anàvem, de fet estic convençut que ells tampoc exactament. Al cap de una estoneta veient el típic paisatge irlandès, on tot el que t’envolta són camps completament verds tancats amb pedres i algunes cases de tant en tant, el paisatge va començar a canviar, vaig reaccionar quan de sobte en una baixada que et permetia veure tota la vall hi havia una badia amb unes muntanyes grises darrera, quan em van dir on estàvem al final vaig acabar amb el ja típic “can you spell it?”, el nom no és difícil però és que no saben pronunciar com cal...

Estàvem a Burren, només hi vam passar però tenia molt bona pinta. El paisatge era una mica diferent i pel que he vist a la pàgina web val la pena fer una volta per la zona.

Una vegada passes Burren, a pocs quilòmetres està la que és una de les majors atraccions turístiques de Irlanda, els Cliffs of Moher. Mentre passeges per Galway et pots cansar de veure cartells anunciant autobusos i rutes per anar-hi. Els Cliffs of Moher són uns enormes penya-segats, de gairebé 250 metres d’alt en el seu punt més elevat, són pràcticament verticals i pots veure les Illes Aran, l’altra gran atracció turística de la zona, a tocar.

La visita va ser molt ràpida i de fet no vaig poder gaudir gaire del lloc. Després d’un viatge on, pel que començo a conèixer del país la climatologia va acompanyar, a dos o tres quilometres dels Cliffs va començar a ploure i nevar, però s’hi podia veure. Vam baixar del cotxe ben tapats a fer una ullada ràpida, suficient per unes fotos i veure que era un lloc impressionant on tornaria un dia amb més calma. Uns penya-segats que no s’acaben mai, els de les Costes del Garraf al costat semblen l’excalèxtric, amb els núvols grisos que li donaven un aspecte un tant tètric van fer que m’atrevís a dir que les vistes eren breathtaking, no sé si a la gent irlandesa els hi sona molt cursi però ho havia aprés per fer-ho servir i la traducció encaixava. El millor va ser que quan ja estàvem un altre cop al cotxe per sortir del pàrking ja tornava a fer a sol, això si que és irish.